diàleg de sords, o dos personatges de tragèdia clàssica a la recerca d'autor. Rajoy i Mas. Cadascun amb el seu nacionalisme a sobre, trepitjant àmbits diferents i amb paradigmes d'insoluble descodificació. És impossible l'entesa. Mentre la independència a Catalunya és un fenomen que s'estén pel carrer de manera transversal -i de a baix a dalt-, Madrid i Barcelona s'esgoten en un camp de joc que només té un final: el xoc de trens. Rajoy tanca portes i Mas desitja tancar etapes com més aviat millor. Mas planteja l'autorització del referèndum i Rajoy dóna llargues fins a la col·lisió inevitable. Rajoy no apel·la a cap escenari reformista i es tanca en la llei i en els aparells estamentals. Mas planteja una proposta radical de transformació dels eixos gravitacionals de l'Estat. Rajoy contesta amb un diàleg retòric encara que en les entranyes no cregui en el diàleg. Mas es legitima amb l'abraçada sobiranista àmplia que li proporcionen el seu partit, ERC, CUP i Iniciativa i es cuirassa sobre la perspectiva electoral. Rajoy espera que les coses se solucionin amb el temps i Mas sap que el temps corre al seu favor. Rajoy pensa que quan ja no hi sigui Mas, la tensió baixarà i Mas -que va perdre vots amb l'estratègia del seu projecte- creu que la seva missió històrica l'aixecarà com a heroi o com a màrtir. Rajoy recorre a la lleialtat institucional i als límits jurídics, a l'interès general d'Espanya, al sense sentit de l'enfrontament, a la coresponsabilitat autonòmica, a l'ajuda financera que l'Estat atorga a la Generalitat: pensa que l'independentisme és un subproducte de la crisi i que la flama s'apagarà si l'economia evoluciona. Mas s'aixeca sobre la crisi de representació política, sap que la seva aposta serveix per emmascarar o diluir l'estat d'emergència econòmica i social, desdenya la centralitat que ha ocupat CiU des de la transició, exigeix que es publiquin les balances fiscals per airejar el càstig de Madrid, és conscient que hi ha un augment de vots sobiranistes a les enquestes i que la seva causa excita memòries i emocions: ja és al final de l'Oda a Espanya de Maragall. En l'"Adéu, Espanya". No en el principi: en el "Escolta, Espanya".

Contra aquest discurs, Rajoy només ha aprofitat la situació per asfixiar al PSOE, que passava per allà, sense buscar un nou marc de confluència que aïllés dubtes. El PP, a més, ha encarat el problema com si es tractés d'una immanència del pla Ibarretxe. Això és no entendre res. Aquell pla es va edificar de dalt a baix, sense l'osmosi amb el carrer que avui es percep a Catalunya. L'anàlisi ha estat un fracàs.

El bloqueig és total. I el procés està degradat per les dues parts. En una de les seves últimes entrevistes, Rajoy deia com a rèplica justificatòria: "Espanya és la nació més antiga d'Europa". No dóna idèntica resposta el nacionalisme català amb el seu mil·lenarisme? La història és coneguda i es troba als manuals: quan Catalunya ha advertit debilitat en el sistema polític espanyol és quan ha decidit cancel·lar la seva relació amb Madrid. És que el PP no coneixia aquest guió? Calia buscar el cos a cos i tancar els ulls davant la pulsió creixent que venia de Catalunya? Avui la negociació és impossible perquè els ponts s'han trencat i s'ha arribat massa lluny. Ho diu Mas: "L'única solució possible és que el poble català pugui decidir el seu futur. No hi ha una altra sortida".

Rajoy resisteix sense percebre que moltes de les seves accions polítiques no ?relaxen l'ambient sinó que generen més independentisme. Mas té complicat fer marxa enrere perquè hauria de dimitir. Ha de seguir amb la seva estratègia sobiranista encara que sigui conscient que potser no sigui ell a la meta, si és que n'hi ha. Quin és el desenllaç quan el PP opta per la confrontació i a Mas li és impossible claudicar o rebaixar les seves pretensions perquè afermaria ERC? I a qui prefereix Rajoy, a CiU o a ERC?