El vot dels diputats d'Unió Democràtica de Catalunya al costat del PP per permetre que continuï endavant la Llei Gallardón sobre l'avortament deixa clar que Unió no pot continuar ni un segon més casat amb Convergència, o al contrari, pot continuar perquè Convergència no té la ideologia que diu sostenir. I això últim no és el cas. El vot d'Unió, per molt que costi d'entendre a qui no ho comparteix, és del tot respectable perquè respon a un profund sentiment cristià del partit que, de fet, és de les poques coses que no ha traït aquesta Unió en els últims anys. La majoria del PP, amb els vots d'Unió i els de la resta de partits que patrocinen aquesta Llei, converteix la dona en una bruixa medieval i restitueix a Espanya aquell substrat inquisidor que mai ha acabat de depurar.

Fa anys que l'aliança entre Unió i Convergència és del tot insostenible i injustificable. De fet, Unió és un partit paràsit que en solitari possiblement seria residual. Però aquest episodi és molt greu. Una nova divergència sideral entre els dos partits que, sumada a l'evolució sobiranista de CDC, molt diferent a la d'UDC, fa que sigui indispensable per a la definició política de Catalunya que aquests dos partits parteixin peres de forma immediata. El partit de Duran i Lleida està en aspectes fonamentals molt més a prop del PP que no pas de Convergència, que sigui dit de passada, també té molts dimonis ?in?terns.

Però els textos de reprovació de la llei Gallardón que estan aprovant els ajuntaments han fet aflorar diferències dins de la pròpia Convergència. Alguns regidors del partit de Mas -que no d'Unió- hi han votat en contra també per motius religiosos.

Durant anys aquesta Unió ha servit per ser el partit hegemònic a Catalunya. La nova realitat farà que no hi hagi hegemonies. Per tant, és l'ocasió perfecta per posar-se cadascú al seu lloc. Un lloc ideològicament molt distant.