o fa ni cinc anys que l'escenari polític català era diametralment diferent a l'actual. Artur Mas va ser proclamat president de la Generalitat al desembre del 2010. Manava llavors el tripartit format pel PSC-PSOE amb Montilla de president de la Generalitat, ERC amb Carod-Rovira de vicepresident i IC amb en Joan Saura, també, vicepresident.

Aquella experiència va acabar malament, perquè no s'entenien entre ells i alguns dirigents ni amb el seu propi partit. La Generalitat va ser banalitzada com a institució; es convertí en una gestoria amb pocs èxits administratius. Mancava grandesa i elegància, que han d'estar sempre presents en els òrgans de poder si volen suscitar l'admiració dels ciutadans. Una imatge que sovintejava per definir la forma com governaven era la d'una comunitat de veïns. Ara bé, no feien soroll (excepte el comportament individual d'algun conseller) i era com si no existís ni en positiu ni en negatiu. Montilla s'esforçà sempre per passar desapercebut, fidel al mal nom ("mudito") que li havien donat els del carrer Nicaragua, seu central del PSC. Va passar sense pena ni glòria i ara fins sembla que mai hagués sigut el president.

Ens arriben notícies del que succeïa en aquell període que corroboren la intuïció, en Joaquim Nadal ara es recorda i així ho escriu en el seu llibre Testimoni de càrrec que quan ERC tocà el pirandó en el primer tripartit, en Puigcercós i en Vendrell el visitaren perquè no deixés sense mesada els "endollats" d'ERC i malgrat fessin una campanya electoral apel·lant de nou a la famosa "equidistància" formarien novament un segon tripartit amb el PSC i IC. Ara, justament ara, en Nadal ho explica.

Qui hauria dit fa sis anys que aquell tripartit, que mai va estar ben soldat, acabaria d'aquella manera. Un amic que ocupava un càrrec important m'assegurà que segons la teoria política de les aliances, ERC necessitaria deu anys per refer els ponts d'amistat amb CiU. En aquell període els militants d'ERC estaven molt dolguts, especialment amb en Duran i Lleida, i molt ben relacionats amb el PSC. Els d'ERC repetien: "el que ens ha fet en Duran és imperdonable". El pacte entre el PSC i ERC semblava irrompible, més fràgil era la relació entre ERC i els d'IC. Tanmateix durant els tripartits la sensació que rebíem molts ciutadans era que els consellers del PSC es feien un fart de treballar seriosament i els altres de figurar.

Allò, però, s'engrunà quan en Mas el 2010 va guanyar les eleccions i cada un dels tres partits va anar-se a guanyar la vida com millor podia i sabia. ERC estava, però, confusa, perquè els militants de base no acabaren d'acceptar que el seu partit fes president en Montilla, un home del PSOE que no s'havia distingit pel seu catalanisme. En Carod-Rovira era el seu màxim defensor i quan algun periodista qüestionava les decisions de gestió del president, li barrava el pas preguntant-li si tenia prejudicis contra un andalús que ostentés la màxima representació política de Catalunya. El cert és que en Puigcercós es cansà de la megalomania d'en Carod i el va escombrar de les llistes, poc temps després el defenestrarien a ell i ERC tornà a aliar-se amb el partit nacionalista i ara ocupa la còmoda posició de ser jutge i part, ser govern i oposició. No vol desgastar-se amb consellers a la Generalitat, sap que cada vegada que ha entrat en el govern n'ha sortit mal parat.

CiU probablement és la formació política que des del Govern de la Generalitat o a les Corts de Madrid pràcticament ha lligat aliances a la dreta i a l'esquerra, quasi amb tothom. Anys de bona relació amb el PSOE de Felipe González que s'estroncaren al final, una relació d'interessos amb el primer Aznar, quan d'amagat parlava català amb el gatet i el quisso, llargues enraonies sobre la poesia de Jacint Verdaguer, però que acabaren com el rosari de l'aurora

La política fa estranys companys de llit o de viatge; és la dita per entendre aquest vaivé entre els partits, a vegades volen ballar junts i arramblats i altres ni es dirigeixen la paraula després d'haver-se tirat els plats al cap. Mentrestant, el PSC federalista, nou de trinca, comunica sense aturador que la independència es el motor de tots els mals passats i futurs, que cal impedir-la a tota costa i a més és impossible, mai l'aconseguirem, tanmateix sí que hi ha una via no explorada i transitable que resol tots els problemes del passat i del futur, el federalisme. El PSC ha trobat una raó d'existir, un sentit a la seva vida: la prèdica reiterativa del federalisme, però com que han estat 30 anys pregonant-la retòricament i amb majoria absoluta del PSOE a Madrid, ni ells s'ho creuen. Però és el que han de fer per no ser confosos amb el PP i C's. Recórrer al tòpic federalista creuen situar-se un una posició equidistant de l'espanyolisme com del sobiranisme catalanista.

El procés catalanista ha fet estralls a can PSC, el partit més feble en aquests moments. La trencadissa ha sigut sonora. El riu de la consulta amb les seves revingudes inesperades s'emportarà avall altres dirigents polítics. L'aigua fangosa se n'ha endut la franja més catalanista del PSC, potser algun s'ha salvat i camuflat en els matolls de la riba i espera veure com la riuada arrossega en Pere Navarro, el secretari general, i quan això passi sortirà de l'amagatall per redreçar el partit. Noms il·lustres com Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, com també Joan Puigcercós, Carod-Rovira, Joan Ridao, Josep Huguet, Joan Saura, i alguns més d'ERC, del PSC com d'IC, han desaparegut de l'escena política. I l'aigua que caurà.