Encara que el fet passés inadvertit, Mariano Rajoy va revelar l'altre dia la seva estratègia per frenar, sense que es noti, el projecte de secessió de Catalunya. Apressat a "moure's" per l'expresident de la Generalitat José Montilla, Rajoy va deixar clar que a vegades convé posar-se en moviment i altres no; que "no moure's és bo" en ocasions, si bé pot ser dolent en altres. D'una banda, ja ho veus: i per l'altra, què vols que et digui. En el dubte, el millor és estar-se quiet. En realitat, Rajoy ja havia fet anteriorment aquest mateix elogi de la quietud, només que de diferent manera. "A vegades la millor decisió és no prendre cap decisió: i això és també una decisió", va dir davant l'esglai de l'audiència per justificar la seva negativa a demanar el rescat financer d'Espanya. Fidel seguidor de la seva pròpia teoria, es va limitar a quedar-se quiet, desoint el cor de veus que el convidava a reclamar el salvavides de la troica: i el cert és que aquell moviment consistent a no moure's li va donar bons resultats.

Tant és així que després va repetir la jugada, amb similar èxit, quan refermava el cas Bárcenas, prolix en sobresous, caixes B i altres empipadores incomoditats per al partit que presideix el cap del Govern. Gallec de pluja i calma, Rajoy es va mantenir en sorollós silenci a l'espera que passés el temporal que, en efecte, va acabar per escampar als papers i als telediaris.

Ara, segons el mateix Rajoy ha dit, es disposa a aplicar el mateix mètode entre budista i zen al problema de disgregació territorial que planteja Artur Mas amb el seu referèndum sobre la independència de Catalunya. Com en les anteriors ocasions, són molts els que li reprotxen la seva parsimònia i l'apressen a moure's, com van fer l'altre dia al Senat els exdirigents autonòmics José Montilla i Marcelino Iglesias. Els molt ingenus. A aquestes urgències tan allunyades del seu caràcter, Rajoy va respondre amb un dels travallengues que ja comencen a ser marca de la casa: "A vegades moure's és bo i a vegades, no; a vegades no moure's és bo i a vegades no moure's és dolent".

Hi ha qui atribueix aquesta ambigüitat als orígens ètnics del president, oriünd de Galícia; però el cert és que també el sevillà Felipe González dominava amb mestria aquesta tècnica oratòria. Si el veterà socialista era expert a dir una cosa i la contrària o a treure i ficar a Espanya a l'OTAN, Rajoy ha depurat el mètode de tal manera que es limita a no dir ni fer res amb l'esperança -fins ara, d'èxit- que l'adversari es cansi de pur avorriment.

L'estratègia presidencial evoca inevitablement aquella figura del Don Tancredo que se situava enmig del redol sense moure ni un múscul, fent com que no veia al toro perquè aquest, al seu torn, no s'adonés que hi era per moltes i molt espantoses que fossin les seves envestides.

Pot semblar una astúcia una mica suïcida, però no és menys veritat que a Rajoy li ha valgut per sobreviure a dues derrotes electorals, diverses conjures dins del seu partit, tresorers de mà llarga i potser a una crisi econòmica amb més perill que un miura. L'últim a intentar que el president es mogui és Artur Mas, però, vistos els precedents, bé faria el cap de la Generalitat a armar-se de paciència. Tot aguant és poc amb algú que només es mou -sense moure's- perquè no el moguin.