Cartes

Josep Maria Castañer i Darnés. GIRONA.

Quan encara les màquines estan aturades davant les restes del pont antic sobre la riera del Bou d'Or, esperant el senyal per començar a destruir-les complint la decisió de l'Ajuntament per no interferir gens l'execució de les obres de la rotonda de distribució de l'accés al nou pont sobre el Ter, apareixen les restes del bany ritual de la darrera sinagoga en el marc del complex Bonastruc ça Porta-Isaac el Cec. Les restes es daten a mitjans segle XV i aquests banys foren utilitzats, segons sembla, fins l'últim moment per la comunitat jueva, abans de la seva expulsió definitiva el 1492.

Ens trobem doncs, davant d'una troballa d'interès històric cabdal, situada en un marc museístic ja existent i conseqüentment de fàcil restauració i conservació. Són unes restes del segle XV amb molt de pedigrí, beneïdes i celebrades per les forces del món de la cultura i que, sens dubte, han d'engruixir encara més el patrimoni de la ciutat i el seu call de renom mundial.

Tornant al cada cop més humil i precari pont antic sobre la riera, també l'han datat al segle XV o XVI, ho dic per buscar un paral·lelisme que faci de fil conductor, és obvi que no hem de fer escala de valors només amb la cronologia, doncs...., el que s'hi veu ara -no el que pot haver-hi a sota-, sembla construït en aquella època, i servia per creuar aquella riera, fonda i presumiblement sense gaire aigua, tot seguint la ruta principal d'entrada i sortida de Girona ja des dels temps de la Via Augusta romana.

Malauradament, el pont antic no ha tingut la sort d'aparèixer en un marc tan noble com és el Call i ha sortit en mig de bardisses, a la intempèrie, enmig d'un projecte urbanístic i té dificultats per subsistir.

Hem de suposar que els usuaris del bany ritual travessaven aquest pont per visitar els seus morts cent metres cap al nord i dos marges més amunt al cementiri del Bou d'Or, també doncs... hi podríem trobar alguna relació.

El poble de Cidillà, un testimoni singular

Joan Badia-Homs. torroella de montgrí.

Han estat notícia les ruïnes del poble altmedieval de Cidillà o Sidillà (Sant Romà de les Arenes, popularment Santromans, a Foixà) perquè fa poques setmanes el Departament de Cultura de la Generalitat n'ha eliminat la catalogació de Bé Cultural d'Interès Nacional, en contra de l'opinió de l'Institut d'Estudis Catalans. S'encarregà un nou informe intern, a mida, segons el qual el conjunt no té cap valor perquè "no s'hi han produït en el passat actes històrics ni socials rellevants". És veritat. En aquest lloc no hi va lluitar Viriato,pastor lusitano, ni El Gran Capitán; no va ser visitat per Los Reyes Católicos, ni pel cardenal Cisneros, ni per cap personatge "rellevant" de la història que ens explicaven en un temps que voldríem oblidar.

El conjunt medieval de Cidillà és un testimoni singular d'arquitectura i arqueologia altmedieval; el seu estudi donaria informació de la vida quotidiana dels nostres avantpassats en l'etapa de formació nacional de Catalunya. Però cal entendre-ho, vist des de la capital queda molt lluny. Som tan cosmopolites o ciutadans del món que no ens mereix res més que una absoluta i total indiferència.

Els violents Provida

David Arboix i Arús. GIRONA.

Segueixo de prop la polèmica generada per la reforma de Gallardón. Els partidaris de l'avortament solen criticar els que defensen la vida, tillant-los de repressors retrògads i violents, recriminant-los, a més, que criminalitzin les dones que volen interrompre el seu embaràs.

Permeti'm dir-los que van errats de dalt a baix. Aquí l'únic que fa violència és el metge -si així se'l pot anomenar-, que introdueix el seu instrumental mortífer dins el ventre de la mare per posar fi a la víctima més innocent: el nadó engendrat.

Proposta

a López de Lerma

Francesc A. Picas. la jonquera.

Josep López de Lerma mereix tota l'atenció a les opinions que expressa setmanalment al Diari de Girona. Fou un polític de Convergència que a Madrid defensà amb intel·ligència i diplomàcia els interessos de Catalunya.

Davant de les tensions actuals entre Catalunya i Espanya, López de Lerma es queixa que entre Rajoy i Mas hi hagi monòlegs i no diàleg. Tem un xoc de locomotores.

Ens permetem proposar a López de Lerma que, fonamentat en la seva experiència política, publiqui al diari un resum de deu punts sobre els quals es pogués formular el tan necessari diàleg entre els dos presidents. Sobre temes econòmics, financers, tributaris, estructurals, jurídics, lingüístics i tots els altres que necessiten un aclariment.

Som molts els catalans als quals ens agradaria llegir en un proper article de López de Lerma les propostes que al seu entendre permetrien iniciar un diàleg de concòrdia i de progrés entre Catalunya i Espanya. Som al moment de posar sobre la taula propostes concretes i no només paraules.

El castellà a les aules

Enric Mestres Girbal. TOSSA DE MAR.

Fa anys, un conseller de la Generalitat, jove i eixelebrat, amb el vistiplau d'en Pujol i l'aval d'en Felipe González, que ho acceptava a canvi de vots, va muntar-se una pel·lícula independentista de la qual ara paguem les conseqüències: la llei d'immersió lingüística. Contra tota lògica, i amb l'excusa que el règim franquista havia prohibit la llengua catalana (cosa inexacta), va esbandir el castellà de les aules, fet que va provocar una pluja que ara s'ha convertit en fang.

Durant els darrers anys, els successius governs de la Generalitat han ignorat les reclamacions d'aquells que se sentien menystinguts, ja que la manca d'ensenyança en castellà no afectava només els que residien a Catalunya sinó també aquelles famílies, amb criatures castellanoparlants, que per diferents motius havien de passar un temps a la nostra terra.

Ara, després de les successives sentències en contra del talibanisme educatiu català, als que manen no se'ls ocorre altra cosa que no complir-les, condemnant l'escola pública catalana a un impàs d'imprevisibles conseqüències ja que la passivitat del Govern espanyol no durarà per sempre.

Però l'actitud d'aquesta gent que es creu superior, sobretot polítics i expolítics que s'han enriquit en els seus càrrecs gràcies als nostres diners, és de total menyspreu envers la resta de catalans que utilitzen l'escola pública ja que ells porten els seus fills a escoles privades i/o concertades, on s'ensenya, com a mínim, en tres ?llengües. Per què doncs aquests privilegiats busquen la immersió plural mentre neguen la possibilitat que l'escola pública sigui dual, castellà/català?

És trist que els sentiments de molts catalans siguin manipulats per aquells que busquen una confrontació social. Espero que el seny s'imposi i la Conselleria d'Educació busqui el millor per al futur dels nostres fills i néts, ja que aquests també tenen dret a una educació completa.