Cada cop hi ha més historiadors que estudien un període crucial de la nostra història, i que abans era menystingut, ja que culturalment se situava la Catalunya del Barroc dins la "Decadència". Trobem els recents estudis d'Albert Garcia Espuche-l'excavador del Born- pel que fa a Barcelona o els de Joaquim Albareda, que ha investigat sobre la Guerra de Successió.

En tots el casos aquests historiadors desfan dos mites: el de la decadència de la Catalunya del Barroc, que confronten a una societat dinàmica, oberta, relacionada més amb Amsterdam o Londres que no amb Madrid. L'altre mite, sostingut encara avui per la historiografia nacionalista espanyola, és que "gràcies" a Felip V i al Decret de Nova Planta Catalunya va entrar en una època de prosperitat.

L'historiador Joaquim Albareda acaba de publicar, juntament amb l'historiador Joan Esculies, La guerra de 1714. La clau catalana d'un conflicte mundial. Albareda no deixa d'indagar sobre aquest conflicte d'abast mundial que va acabar amb les llibertats catalanes, amb la nació catalana, ras i curt, enmig d'una orgia de sang i repressió. Aquesta és l'"Espanya" que tant el PP com el PSOE diuen que és a la que pertanyem... Les cartes dels ambaixadors espanyols que van viatjar a Utrecht, segons Albareda, constaten la feblesa de Felip V enfront del seu avi, Lluís XIV de França, i demostren que el paper d'Espanya a Utrecht va ser totalment secundari, supeditat a França, mentre s'acarnissava amb sanya contra Catalunya. Catalunya ha tingut la desgràcia, històricament, de tenir dos veïns que sempre l'han combatut, França i Espanya, mentre que l'aliat anglès feia figa i deixava els catalans a l'estacada.

Els dos historiadors confirmen que, en contra del que diu la historiografia espanyola, al 1700 Catalunya havia posat les bases per a l'especialització econòmica i el comerç. S'exportava vi i aiguardent a l'Atlàntic del nord, els holandesos dinamitzaven la indústria catalana, molt receptiva a la modernitat. La societat catalana s'havia acostumat a produir per al mercat i hi havia més poder adquisitiu, més modernitat, que a Espanya. Una altra peculiaritat era el poder de la burgesia i de la menestralia: estaven presents en totes les institucions, mentre que Espanya era un país basat en l'aristocràcia i un model absolutista contrari a l'evolució moderna. El progrés de Catalunya no comença amb Felip V: hi ha una clara intenció mitificadora de signe espanyolista en tot això. La idea és associar els progressos econòmics amb la modernitat borbònica en contraposició a les suposadament caduques institucions catalanes que van ser liquidades, cosa que és justament el contrari.

Finalment, el 1700 Catalunya disposa??va d'una estructura jurídica i institucional pròpia, que gaudia d'atributs d'una entitat sobirana, d'un estat. Constitucions, privilegis i altres drets eren un conjunt de lleis que limitaven el poder reial i regulaven la societat en àmbits fonamentals com la guerra, la justícia, l'economia, la fiscalitat o les garanties individuals en relació amb el poder. Les Corts eren la màxima representació política del país i legislaven amb el rei. Les institucions permetien la re?presentació política i donaven veu a l'ho?me comú. El model castellà, en canvi, era molt diferent, era molt més jeràrquic i s'exigia obediència al rei, era pràcticament una qüestió de fe, perquè la religió i la polí?tica eren pràcticament indestriables, com avui, amb el mite de la "sagrada" Constitució.