Dijous passat, dia 20 de febrer, es presentava amb solemnitat al Palau de la Generalitat de Catalunya l'embrió del que serà la nova Hisenda catalana: Tributs de Catalunya. Aquesta presentació escenificava la primera de les parades d'un full de ruta marcat pel Govern català fa divuit mesos, amb el qual, sumant l'expertesa i el coneixement dels ens locals que ja estan especialitzats en gestió i recaptació de tributs -els organismes de recaptació de les quatre Diputacions catalanes- i la ja existent Agència Tributària de Catalunya, caminarem cap a la consolidació d'una Hisenda catalana orientada per uns valors de col·laboració entre administració i ciutadans en la contribució al sosteniment de la despesa pública i en la creació de riquesa a nivell nacional.
Com a vicepresidenta executiva de Xaloc -Xarxa local de municipis-, l'ens de recaptació de la Diputació de Girona, ja fa divuit mesos que el Govern català ens plantejà aquest objectiu i ens demanà la màxima implicació política i tècnica per assolir-lo, amb una fita clara: dissenyar una Hisenda pròpia des de zero. Quan revisc la sensació d'aquell moment, em ve al cap tota l'allau de sensacions que vaig experimentar; ens trobàvem davant un gran repte però, com muntar aquesta organització en el moment de màxima dificultat econòmica de Catalunya? Com fer-ho quan tota creació d'una estructura que té com a finalitat recollir ingressos requereix, en un primer moment, una elevada inversió en despesa?
Salvades aquestes impressions inicials, i posant en ordre les idees, veig que l'opció escollida és intel·ligent: a Catalunya ja tenim estructures, coneixement, expertesa en recaptació de tributs. Es tracta d'unir tots aquests elements i treballar conjuntament en una mateixa direcció per assolir una única base de dades, unificar procediments de treball i oferir al ciutadà la possibilitat que tot allò que ha de contribuir a l'economia del país -impostos, taxes, etc.-, pugui desenvolupar-se des de qualsevol punt del territori català, orientant així els esforços a formar part d'un sistema únic, la Hisenda catalana.
Aquests divuit mesos de treball en què, amb la discreció que requereix una tasca com la que se'ns ha encomanat, he anat comentant tot allò que estàvem duent a terme, no m'he salvat de rebre comentaris escèptics ("no sé com ho voleu fer ara, si no hi ha un duro per fer res"), d'altres desesperançats ("no us ho deixaran pas fer"), alguns en referència al govern de l'Estat, que abans de néixer la criatura ja l'ha condemnat a mort ("ho impugnarem al contenciós-administratiu") i també molts d'esperançats i il·lusionats ("ja era hora, però, de veritat que esteu fent això, que podrem tenir una hisenda pròpia?").
Us emplaço a recordar un altre moment en què la història del govern català, en desplegament de les competències assolides per l'Estatut d'autonomia de 1979, es va embarcar en tasques similars: els inicis de la creació mateixa de la Generalitat de Catalunya actual, com a maquinària administrativa dels serveis públics de Catalunya.
Em vénen al cap les paraules que fa uns anys em va dir una persona que, des del Departament de justícia de la Generalitat, va ser l'encarregada de desplegar el sistema de Serveis penitenciaris, transferit l'any 1983 de l'Estat espanyol a la Generalitat de Catalunya: "si mires ara l'estructura del Departament de justícia, des dels serveis centrals fins a les onze presons que hi ha al territori català, et sembla impossible que tot hagués començat en un despatx, amb dues taules i una màquina d'escriure, a Pau Claris, 81..."
El mateix ens podria dir qui va viure l'assumpció i el desplegament dels serveis d'educació, del Departament d'ensenyament i de tots els centres del sistema educatiu de la Catalunya actual. I com aquests, tants altres exemples de creació d'estructures de país podríem trobar.
Fet tot això, per què no hem de tenir dret a crear la nostra Hisenda catalana? Per què ara ha d'anar lligada a unes connotacions sobiranistes que desperten les pors d'un Govern central a Madrid que voldria recentralitzar-ho i controlar-ho tot? Per què impugnar-la?
La recopilació d'informació, crear una base de dades tributàries única de Catalunya, és un simple desplegament de les competències que ja té l'Agència tributària de Catalunya i aprofitar les Diputacions catalanes perquè ajudin a compilar aquesta informació és un mostra de cooperació administrativa plenament legal.
Però el que és més important: en aquest desplegament hem trobat el relat, el missatge, l'èpica que, en definitiva, ha d'orientar tota organització pública, perquè, com a humans, sempre ens movem per sentiments, encara que sigui amb una cosa tan prosaica com pagar impostos. Ho ha dit el Govern català: "la consciència fiscal explica la consciència nacional".
Aquest 20 de febrer de 2014 hem ensenyat un embrió, la unió de cinc estructures recaptatòries ja existents a Catalunya que, sumant i col·laborant, ens portaran a la Hisenda catalana, a l'eina bàsica per a qualsevol país que vulgui gestionar els seus recursos i dur a terme polítiques socials i econòmiques. L'eina indispensable de tot sistema polític en una economia desenvolupada que es fonamenta en dos eixos bàsics: la producció i la redistribució, i que requereix el compromís de la ciutadania i de la classe política amb el camí emprès.
