Al Príncep d'Astúries i de Girona li he dedicat un llibre, Castilla y Catalunya frente a frente. Antología para un debate cultural (2003), obra elaborada amb el professor C. Bastons, de més de 400 pàgines. Dèiem en aquella dedicatòria que "a ell i als homes de la seva generació, sense por de reformar i canviar la legalitat vigent, els incumbiria la missió de construir un marc estatal per a les nacions hispàniques, els pobles de les quals no sols puguin viure més dignament i lliure que en l'actualitat sinó decidir el seu futur". Li vam posar una dedicatòria a mà en el primer exemplar que ens va fer arribar l'editorial. No em vam rebre ni les gràcies protocolàries. Fa onze anys. Aquí mateix m'hi he referit en alguns articles per explicar-li com veiem els catalans la monarquia. Ell, òbviament, no em coneix, malgrat ens hàgim xocat la mà un parell de vegades: al centenari de la Caixa i al pavelló gironí en un acte de la Fundació Príncep de Girona. M'he guanyat, doncs, a pols, el fet de poder-li adreçar unes paraules: "Altesa Reial, finalment heu vingut a Barcelona aquest final de febrer amb motiu del Congrés Mundial del Mòbil. Dic "finalment" perquè si tinguéssiu els assessors que us calen, hauríeu d'haver-hi vingut molt més sovint i fer-hi molt més llargues estades. Per començar, hauríeu d'haver vingut, almenys, l'11 de juliol del 2010, l'endemà de la magna manifestació que vam fer els catalans contra la sentència del Tribunal Constitucional que trencava unilateralment el pacte de la Carta Magna sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim". Davant d'aquell trencament ens hauria agradat haver-vos vist a Catalunya, escoltar el president Montilla que assegurava que hi havia "desafecció envers Espanya per part dels catalans" i posar bases de resolució, atès que el Cap d'Estat, el vostre august pare, ni arbitrava ni moderava el funcionament de les institucions, com li mana la Constitució.
"Segurament ningú no us va explicar, que la sentència del Tribunal Constitucional era un terrible trencament. Ho faré jo. La reforma del nostre Estatut del 2006, elaborada amb tots els ets i uts legals, passat i llimat per les Corts, fou referendat pel poble català. Pel poble, d'on emanen tots els poders segons la Constitució! El Tribunal Constitucional, desprestigiat i amb membres caducats, sense tenir en compte que el seu poder emanava del poble, corregí i amputà el que el poble havia referendat. I no sols ho va fer emprant vanament el nom del Rei sinó, per a més inri, deixant que altres comunitats tinguessin en els seus Estatuts els mateixos articles que amputaren de l'Estatut Català. Posi's a la pell dels catalans, Altesa. Amb aquella sentència se'ns deia que els catalans, que havíem ajudat sempre a la governabilitat d'Espanya, no hi cabíem. I la Corona, que havia d'arbitrar i moderar el funcionament de les institucions, va romandre muda i amb els braços creuats. I Vós no vau pas venir tampoc a Catalunya perquè, sense uns quants catalans entre els vostres assessors, mai no ens entendreu!
"Tampoc no vau venir el 30 d'abril del 2011, quan se celebrà la Conferència Nacional per l'Estat propi (embrió de l'Assemblea Nacional Catalana), ni quan es constituí l'Associació de Municipis per la Independència, ni el 12 de setembre del 2012, l'endemà de la manifestació d'un milió de catalans sota el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa". I mireu que el lema era clar i l'ocasió per venir a veure què passava, ben apropiada. On éreu, Altesa? Per què no parlàveu? Estàveu als llimbs del que bullia dins les entranyes de la ciutadania catalana? El 12 de setembre de l'any passat, quan els catalans havíem omplert 400 quilòmetres de persones donant-nos les mans, tampoc vau moure un dit.
"I ara us estranya que el senyor Àlex Fenoll, responsable de l'empresa Shareisfashion, no us vulgui donar la mà i us expliqui que ho fa "perquè ens negueu el dret a votar"? No us ha d'estranyar gens, Altesa. (Molts catalans, al seu lloc, obligats a donar-vos la mà -abans d'arribar Vós, havien passat els de protocol a exigir-ho-, haurien fet el mateix. La dignitat -com la dels estudiants guardonats per Educació que es negaven a donar la mà a Wert- té el dret del que en castellà es diu derecho al pataleo.) I en canvi sí que ens estranya als catalans el que vau respondre al Sr. Fenoll: que no podíeu fer res en el cas del procés. Justament això és el que molts catalans posem en dubte. Sabeu perfectament que alguns pares constitucionals (Roca i Herrero de Miñón) i alguns experts constitucionalistes (de Rubio Llorente a Francesc de Carreras) diuen que sí, que la consulta sobre el dret a decidir hi cap a la Constitució. Parleu-hi. Arbitrar i moderar, Altesa, és això. (A no ser que Vós, que hauríeu d'estar en un lloc neutral, hàgiu ja pres partit com va fer el vostre august pare el Rei amb allò dels "galgos y podencos".)
"Si tinguéssiu uns altres assessors, hauríeu fet un altre programa en els dies que vau estar a Catalunya. Un sopar protocolari el diumenge a la Generalitat i el dimarts a casa de Javier Godó amb empresaris del Puente Aéreo donen per poc. Què us diran aquests darrers que no sapigueu? Què us diran C. Godó; S. Alemany d'Abertis; J. Castellanos de Willis Iberia; L. Conde de Seelinger y Conde; E. Cuatrecases; L. de Carlos d'Uria Menéndez; J. M. Entrecanales d'Acciona; I. Garralda de Mútua Madrileña; J. Gay de Montellà de Foment del Treball; E. Lacalle, de BMP i SIL; J. M. Lara de Planeta; J. Monzón, d'Indra; J.M. Nin, de Caixabank; J. Oliu, de Banc de Sabadell; A.Palatxhi, de Pronovias; M. Puig; R. Rato; J. Rosell, de la CEOE; A. Simon, d'Agbar; M. Torreblanca, de Barceleuro; A. Vázquez, d'IAG; J. M. Villar Mir, d'OHL i J. M. Xercavins, de Turo Real State? Res de nou. Potser al sopar del dilluns, que tinc entès que vau fer amb empresaris gironins, us van dir alguna cosa de més mal escoltar. Però no és en aquests sopars ni a Poblet que polsareu la realitat catalana. La polsaríeu si visitàveu Òmnium Cultural, l'ANC, l'AMI, els sindicats, els degans de les facultats universitàries, les plataformes socials, Montserrat, els representats de les petites i mitjanes empreses, els menjadors públics de Catalunya.
"En aquest sentit, us he de dir que el vostre pare, quan era príncep i feia estades gairebé clandestines a Barcelona -ja sabeu que Franco el tenia lligat curt-, era molt més agosarat que no Vós. Parlava amb antifranquistes, amb catalanistes, amb comunistes... Encara recordo una vegada que va voler parlar amb un anarquista de prestigi conegut meu i aquest no se'n sabia avenir. La mostra, alguns senadors reials que va nomenar, com Maurici Serrahima.
"Amb uns altres assessors, us hauríeu posat davant de Catalunya i hauríeu demanat a la Corona que arbitrés i moderés el dret a decidir, fent els possibles perquè la decisió no fos secessionista, seduint els catalans amb una tercera via, un nou i engrescador projecte d'Espanya i guanyant-vos la Corona de part dels catalans... Ara, Altesa, amb el Govern enrocat i els silencis de la Corona (Mas s'ha de rendir i els catalans embeinar-nos-la), ja heu fet tard. Abans de 30 anys Catalunya serà un nou Estat d'Europa. Temps al temps. Per tant, quedeu-vos a Madrid a salvar el que ?p?u?gueu del cadàver de la resta d'Espanya."
