Al capdavall, crec que tot el problema es basa en això, a ser o no ser espanyol o a ser o no ser català. I ja em perdonaran les ressonàncies hamletianes, però és així. O sigui, el Govern Rajoy, el PP (i l'oposició del PSOE i de Rosa Díez, per entendre'ns), més el mastodòntic aparell de l'Estat, diuen que Catalunya és una comunitat autònoma espanyola (això i prou i abans una regió) habitada per espanyols; com no podria ser de cap altra manera des d'aquesta lògica de la negació d'una realitat nacional com la nostra. Des d'aquesta perspectiva nacionalista espanyola, seria el mateix que dir que a Múrcia hi viuen espanyols que, pel fet de ser espanyols que viuen en aquesta comunitat autònoma, a més d'espanyols són murcians. I el mateix passaria amb els gallecs, asturians, andalusos, extremenys i tota la resta de comunitats.

No sé per què, però el que acabem d'apuntar em recorda una fotografia de la Terra que ha fet una sonda des del planeta Mart on se'ns veia com un puntet brillant en el cel marcià. Però, tornant a posar els peus a terra, evidentment hi ha una altra lectura del fet nacional, en aquest cas el català. Una lectura mitjançant la qual una gran i àmplia majoria de catalans sostenim que Catalunya és una nació, la nació catalana, habitada per catalans (sigui quin sigui el seu cognom). Una nació que de moment i a efectes legals encara és una comunitat autònoma espanyola, d'acord; però una nació al cap i a la fi diferent de la nació espanyola, fins i tot amb un idioma diferent: el nostre, el català.

Després, i per tenir en compte una tercera via, una mena de nedar i guardar la roba existencial, com si diguéssim, hi hauria el català que se sent tan català com espanyol. Per cert, aquest cas no tindria res a veure amb aquell espanyol que viu a Catalunya i que només se sent espanyol. Estem parlant del català que per multitud de raons (familiars, laborals, les que siguin) se sent tan català com espanyol. I aquí sí que tornaríem al dilema hamletià inicial, perquè en aquest cas el cor i els sentiments (anava a dir d'aquest personatge) d'aquest català efectuen un moviment pendular (si això fos possible) des del sentiment de sentir-se català (ser) fins al sentiment de ser espanyol (o no ser català), per tornar altra vegada a sentir-se català (ser) durant unes dècimes de segon i tot seguit espanyol (o no ser català) durant el mateix temps. Sí, admeto que ha de ser molt complicat, a més d'emocionalment esgotador.

Per tant, per tot això que hem exposat fins ara, quan s'intenta un diàleg entre els governs d'Espanya i de Catalunya, un diàleg destinat a arribar a un o un seguit d'acords polítics (recordem que els polítics fan i desfan les lleis i no pas les lleis la política, perquè tornaríem al franquisme), no hi ha pas manera que s'entenguin. I és ben natural que això passi, perquè si de bon començament Rajoy, el PP, l'oposició espanyola i tot l'aparell de l'Estat consideren que els catalans som uns espanyols que vivim en la comunitat autònoma de Catalunya, de la mateixa manera que els manxecs són uns espanyols que viuen en la seva comunitat autònoma, com volem entendre'ns?

Ara bé, fixem-nos en un detall que crec que és prou rellevant, perquè de la mateixa manera que en Rajoy, el PP, l'oposició, bla, bla, bla, neguen que Catalunya sigui una nació, amb la mateixa naturalitat admeten que Escòcia sí que n'és una (i no només esportivament, amb selecció pròpia de rugby o de futbol) i que per tant sí que té dret a decidir el seu futur en un referèndum. O sigui, des del punt de vista de Rajoy, Rubalcaba, Rosa Díez i tot l'Estat espanyol com a administració gairebé kafkiana, no existeix cap contradicció a l'hora de negar que Catalunya sigui una nació i Escòcia sí. Per tant, i si el nostre país només seria una comunitat autònoma espanyola (abans regió), i nosaltres només seríem espanyols (de fet ho diu el nostre passaport i tota la nostra documentació: nacionalitat espanyola) que viuríem en aquesta comunitat, llavors s'entendria que no tindríem cap dret a decidir el nostre futur mitjançant un referèndum.

En resum, i per arribar a una conclusió clara i evident, caldria entendre que en la consulta d'enguany (o en les eleccions en les quals puguem exercir el nostre dret legítim i democràtic de vot) només cal que votem una cosa i prou, que responguem una pregunta ben clara i senzilla amb una resposta nítida i determinant, que expressem amb rotunditat la força del nostre sentiment nacional dient si som espanyols o catalans. Aquesta és la clau de la qüestió, saber què som i expressar-ho clarament, sense embuts. Què som?

Potser, i com asseguren Rajoy, el PP, el PSOE, Rosa Díez i l'Estat espanyol amb tots els seus tribunals superiors, potser només som espanyols que vivim en la comunitat autònoma catalana? Malgrat haver nascut aquí (com els nostres pares i família) i que el català sigui la nostra llengua materna, malgrat tot això, només som espanyols que viuen a Catalunya? O per con?tra, i precisament per tot això, som catalans i tenim dret a decidir el nostre futur perquè Catalunya és una nació mil·lenària?