Existeix una mobilització ciutadana per donar respostes i esperances a la doble crisi -també entesa com a procés de transformació- que hi està havent a Catalunya. Per una banda, la de refer una societat amb justícia i igualtat i l'estat de benestar, ara desballestat per les polítiques de l'austericidi de les dretes a Catalunya, a Espanya i a Europa. De l'altra, la de solucionar la qüestió nacional i redefinir la relació entre Catalunya i Espanya. Els reptes i les oportunitats, en conseqüència, són sortir enfortits de la crisi econòmica i del procés sobre la consulta.

D'un cantó, Catalunya ha de continuar cohesionada, com un sol poble, sense ?obli?dar les terribles conseqüències de l'atur per a massa famílies. Les conquestes de drets, que havíem considerat assolides i fermament adquirides, han estat suprimides per la dreta a cop de decret i com a conseqüència de les polítiques de restricció del dèficit. Importants segments de la nostra població han vist eliminats o disminuïts de manera notòria els seus drets fonamentals: el treball, l'habitatge, la sanitat, els serveis bàsics o la pobresa energètica. De manera transversal hi ha hagut un atac decidit i premeditat als fonaments de l'estat del benestar tal com l'hem conegut i bastit en conjunt tota la societat catalana i europea.

Els governs socialistes havíem acceptat arreu d'Europa la llibertat del mercat, que havíem associat de manera massa ràpida i poc reflexiva al creixement econòmic. La crisi de 2008, tanmateix, ha evidenciat que la creació de mecanismes de control polítics és indispensable per evitar excessos dels mercats, que només ens han conduït a situacions d'enorme desequilibri, de pobresa i de falta de treball. Redreçar aquesta situació exigirà d'acords amplis més enllà de les fronteres nacionals, de la recuperació del poder polític enfront del de mercat, de la primacia de la igualtat de la mà del creixement o de l'aposta per l'economia verda i social enlloc de l'especulació.

De l'altre, Catalunya està davant el mirall i ha de trobar noves bases de relació amb Espanya. Les agressions de l'executiu espanyol del Partit Popular a la llengua i a la cultura catalanes han estat excessivament freqüents i han contribuït a empitjorar l'entesa amb l'Estat des de fa una colla d'anys. Això sumat tant a les negatives derivades de la dramàtica sentència del TC que va impedir fins i tot desplegar les competències de l'Estatut ja retallat, com a la negació de la revisió d'un sistema fiscal que és clarament injust amb Catalunya, han estat totes les gotes que han fet vessar el vas de la paciència de molts catalans i catalanes. Ara ja no hi ha marxa enrere, cal trobar noves fórmules, i ja no val revisar velles articulacions.

Cal refer les relacions entre Catalunya i Espanya. Cal diàleg entre Mas i Rajoy. Malauradament a Espanya no hi ha un Cameron, però a Catalunya tampoc tenim un Salmond. Però sobretot el que cal és fer la consulta. El Dret a Decidir ha estat reclamat per una majoria de la població de Catalunya i davant d'això, no podem titubejar, i hem de trobar acords unitaris i amplis. Els socialistes ja hem dit, per activa i per passiva, que treballarem perquè aquesta sigui duta a terme, amb les màximes garanties, cosa que també reclama la majoria de catalans.

Les reiterades mobilitzacions ciutadanes en contra d'aquestes dues crisis són una mostra evident que cal una reacció. Les agressions del Govern de l'Estat del Partit Popular a Catalunya i el trencament de la cohesió social han suposat un malestar creixent entre el conjunt de la ciutadania. És per això que cal estar al costat de la societat en unes reclames justes i justificades. Catalunya no mereix ni el menyspreu institucional ni ser víctima, juntament amb la resta de l'Estat, d'unes polítiques socials nefandes que en molts casos -diguem-ho també- a més, han tingut còmplices catalans. Que un debat imprescindible no cegui mai l'altre: les dretes espanyoles i les catalanes només s'enfronten nacionalment. Però en tot allò que significa retallar la nostra igualtat i benestar mai no tenen un bri de tensió o de discrepància.

Aquestes dues crisis han posat de manifest quelcom més: cada vegada més gent creu que ja no es poden trobar respostes en la política. És imperatiu que els socialistes generem aquestes respostes, concretes, sense retòrica buida. En la nostra mateixa base hi rau la voluntat de ser la veu i el baluard de defensa dels més febles. Els socialistes ens hem d'erigir en mur defensiu de tot allò col·lectiu i comú que beneficia el conjunt la societat. La gent ens reconeix aquesta voluntat transformadora, però els hem de demostrar que també tenim la força per canviar les coses de veritat. Només així tornarem a guanyar la credibilitat i confiança de la gent de Catalunya. El nostre valor ha de ser la nostra fermesa davant la desigualtat.

És un moment d'oportunitats. Enmig de les dificultats, també està naixent una nova Catalunya i volem formar part d'aquest nou projecte, renovant-nos nosaltres mateixos, però emmirallant-nos en una Catalunya plural i social, tal com la somniem, més forta i cohesionada. Volem un PSC per a la nova Catalunya, amb veu pròpia a tots els àmbits, també a les Corts, que deixi clar davant l'opinió pública catalana i espanyola que la Constitució del 1978 ja ha donat tot allò que podia donar i que ara cal modificar-la, i que els temps han canviat, que la democràcia s'ha assentat a Catalunya. La nostra proposta és la federal per a una nova convivència i relació Catalunya i Espanya, que impliqui el reconeixement de la nostra singularitat, el respecte i blindatge de competències i un nou finançament.