Els nens de l'Escolania de Montserrat han baixat de la muntanya espiritual del nostre país per anar de mini gira (Nova York, Nova Jersey, Strathmore -Maryland- i Washington D.C.) als Estats Units. Era la primera vegada que hi actuaven al llarg dels seus 800 anys d'història. La primera actuació va ser al centre de Nova York, a l'illa de Manhattan, i més concretament a St. Thomas Church, un temple situat a la Cinquena Avinguda. Per cert, St. Thomas, Westminster i Montserrat són les úniques escoles corals del món. O sigui, formades per estudiants d'entre 9 i 14 anys. No cal dir que el públic que omplia el temple va quedar fascinat amb les veus dels nostres escolans i que la mini gira (per cert, subvencionada per una empresa privada, senyor de Ciudadanos i senyora del PP català; o sigui, que no ha costat ni un euro al contribuent català) va ser un èxit.
Dit això, i deixant de banda les cròniques dels corresponsals als EUA de Catalunya Ràdio i de TV3, i també els nombrosos articles dels mitjans de comunicació locals, com ara el de la periodista Katherine Boyle al Washington Post, i segons el qual "aquest cor de nois canten dues vegades al dia per a tres milions de peregrins que visiten l'Abadia de Montserrat cada any", personalment, no recordo haver llegit, sentit o vist res que en parlés en cap mitjà de comunicació espanyol. I és, o millor dit, hauria de ser extremadament rar i estrany que cap diari, ràdio o cadena de televisió espanyola (per entendre'ns, de Madrid) no en parlés, perquè en teoria, repetim-ho: teòricament, el cant coral català i en català hauria de ser defensat, promogut i valorat com un patrimoni cultural espanyol de primer ordre. Però, i repetim-ho altra vegada perquè quedi clar (sobretot a tots aquells que s'omplen la boca tot el sant dia amb els innombrables avantatges per a la música en particular, la cultura en general i per a Catalunya com a societat de continuar formant part d'Espanya), inexplicablement, cap mitjà de comunicació espanyol n'ha parlat.
Ara, però, m'agradaria que m'acompanyessin a l'hora d'intentar un exercici d'imaginació destinat a visualitzar per uns moments que l'Escolania de Montserrat en comptes de ser de Montserrat i per tant de Catalunya fos, per exemple, de Madrid i es digués "Escolanía de La Almudena". O si vostès volen, que fos de Burgos, de Valladolid o fins i tot de Sevilla. Espero que encara tinguin l'amabilitat de seguir-me. Doncs bé, tots els telenotícies de les cadenes públiques i privades de Madrid i per tant d'Espanya, des de TVE, passant per Tele 5, Antena 3 i Cuatro, fins a La Sexta, haurien obert amb l'actuació de l'Escolania de Madrid (o de Burgos o de Sevilla) cantant a St. Thomas Church, a la Cinquena Avinguda de Nova York, la capital cultural del món mundial. I això per no parlar de totes les emissores de ràdio (públiques i privades) d'Espanya i, evidentment, de tots els diaris editats a l'Estat.
Simplificant-ho fins a la categoria, si volen, d'anècdota, seria gairebé com la peculiar manera que tenen els periodistes esportius de Madrid de referir-se a les victòries o a les derrotes d'un esportista o d'un equip català: "Gran triunfo del tenista español, o (no pudo ser) derrota del catalánen cuartos". Ara bé, fixem-nos-hi: quan es tracta de tennis, de motos, de natació o de futbol (o de l'esport que sigui) com a mínim en parlen! Ni que sigui per anunciar a quatre vents que hem perdut! En canvi, i tornant a l'Escolania de Montserrat als EUA, silenci absolut, mutisme, com si els escolanets fossin francesos, belgues, italians o portuguesos (l'autonomia que ens cal...). Ens expliquem amb prou claredat?
Sí, segur? Perquè és precisament per això que s'explica el perquè de fenòmens gairebé paranormals que passen després, quan, per exemple, arriba a casa nostra per primera vegada algú d'Espanya i el primer que li passa és que es queda literalment al·lucinat quan sent i s'adona que els catalans, entre nosaltres, parlem en català. És quan pregunta allò tan típic i tòpic de "I sempre parleu català entre vosaltres?". I que consti que no ho diuen ni per emprenyar ni per provocar, sinó per pura ignorància, perquè ningú (i aquí tornem al que esmentàvem més amunt), ni la tele que miren, ni la ràdio que escolten ni el diari que llegeixen, mai, ningú, els ha explicat res de Catalunya ni del català. Però, per què, això? Perquè fa dècades (i segles) que fan veure que no existim, que no hi som. O que si hi som (recorden el noreste peninsular?), som espanyols que parlem i cantem en castellà.
La conclusió, pacients i esforçats lectors, és tan evident que gairebé no caldria afegir-hi res més (però només portem 817 paraules i hem d'arribar fins a les 900). La gent que disposa d'un mínim de seny, quan s'adona que fa nosa a casa d'algú, el primer que fa és acomiadar-se educadament i marxar. Suposo que ens entenem perfectament. Els catalans, amb la nostra llengua, cultura, tradicions, tarannà i manera de ser tan diferent de l'espanyola, fa, no pas dècades, sinó segles que fem nosa a Espanya. I pel que fa a l'Escolania de Montserrat, com volem que en parlin si no els entenen?
