L'unionisme espanyol ha començat a fixar-se en l'Assemblea Nacional Catalana, l'ANC, i en el seu paper com a motor de la mobilització independentista. Han trigat molt, però finalment han corregit la miopia. Continuen equivocant-se en la interpretació, tot s'ha de dir, però com a mínim ja no miren en la direcció errònia.

Com qui diu fins ahir mateix, quasi tots insistien a afirmar que l'anomenada "deriva sobiranista" era fruit d'una ocurrència personal d'Artur Mas, que havia hipnotitzat els catalans amb les seves arts diabòliques. Aquesta tesi era una ofensa a la intel·ligència dels catalans, però no és estranya en aquells que consideren els ciutadans com un objecte, una matèria primera que la política manipula. Ara ja hi ha analistes que, sense canviar la tesi de la hipnosi, han descobert un altre hipnotitzador: l'ANC, a la qual acusen de tenir un full de ruta fora del marc legal i d'haver-lo imposat a Convergència.

S'ha de reconèixer que ara estan més a prop de la realitat. La mobilització popular canalitzada per l'ANC va contribuir a modificar les propostes programàtiques de Mas des del pacte fiscal fins a la secessió passant per l'ambigüitat de l'estat propi. Sense la manifestació de la Diada del 2012 i sense la Via Catalana del 2013 no s'hauria fixat una data per a la consulta ni l'envitricollada pregunta inclouria la paraula "independència".

L'error que cometen és la substitució automàtica de Mas per l'ACN i Carme Forcadell, però sense variar la composició de lloc. Si abans pensaven que Mas havia hipnotitzat els catalans, ara pensen que és l'Assemblea i la seva líder els que toquen la flauta d'Hamelin i els catalanets li van al darrere amb el cervell en posició de descans. Si s'apropessin a la realitat s'adonarien que és la impaciència popular la que va fer créixer l'ANC i no al revés. I que si l'ACN influeix en l'agenda és perquè ha estat elegida per milers de catalans com a referent fresc de la seva voluntat de mobilització política, reemplaçant parcialment als partits polítics en aquesta funció.

Potser perquè no ha de governar, ni jugar el joc parlamentari, l'ANC pot anar pel món amb una aura de puresa virginal inaudita en aquests temps de desenganys constants, i això agrada a una ciutadania que demana esperança des de la irritació. L'unionisme ha acabat per adonar-se de la seva força i sobretot del seu potencial, i ha girat el punt de mira cap a ella.