Mia Wallace: No els odies?

- Vincent Vega: No odio què?

- Mia: Els silencis incòmodes. Per què hem de parlar de ximpleries per sentir-nos còmodes?

- Vincent: No ho sé. És una bona pregunta.

- Mia: Així és com saps que acabes de trobar algú especial. Quan pots estar callat un refotut minut, i estar còmode en silenci!

- Vincent: A nosaltres, encara ens falta per a això, però no passis ànsia, tot just ens hem conegut" ("Silencis incòmodes", Uma Thurman i John Travolta, a Pulp Fiction)

Durant trenta-cinc anys, federalistes i terceraviïstes han romàs silents: allí perquè no n'hi havia -des de Francesc Pi i Margall, català d'origen d'altra banda, no n'hi ha hagut mai, ni n'hi ha encara, que es facin sentir-; aquí perquè els suposats hereus del primer Valentí Almirall veien innecessari de parlar i mostrar-se'n, mentre el tremp nacionalista de l'Estat espanyol no ensenyés barroerament el llautó ni fos desemmascarat del tot.

Per això les seves veus no s'han sentit mai, o quasi, si més no fins a l'any 2010; no ja per blindar la llengua, en l'ensenyament o en la justícia, sinó ni tan sols per fixar-ne respectuosament el nom. Contraris al mercat econòmic neoliberal i partidaris d'una certa planificació, en qüestions culturals o lingüístiques sempre han optat, en canvi, pel laissez faire, laissez passer, -deixeu fer, deixeu passar-, fins al punt d'acostar-se perillosament al darwinisme cultural i lingüístic -llei del més fort-, quan es tracta de la convivència entre cultures i llengües hispàniques. Tant és així que el nom de la llengua ha estat esquarterat pel mercat polític, com es va fer en el seu moment amb els seus territoris, en mil noms, sense que sentíssim mai els seus crits de denúncia a la politització perversa de la ciència. Somriures fotetes i ganyotes sornegueres en converses privades, sobretot arran del Lapao, sí; denúncies i fronts universitaris contra l'ús espuri de la ciència i la llengua, i del seu nom, mai. Inaudits i inaudibles federalistes d'esquerres, doncs, en allò que no sols no és identitat espanyola, sinó que en contradiu la univocitat des de l'arrel!

Per això podem dir que els silencis d'aquests terceraviïstes han estat mutismes excessivament forts i eixordadors, fins al punt que difícilment podem pensar ara, amb el crèdit esgotat, en cap propòsit d'esmena, ni creure'ls de bell nou, com vam fer, ingènuament, en la transició. Sí, han rescatat paraules de l'oblit: federalisme, però sense precisar-ne mai el sentit, i sempre mirant de reüll l'atenta mirada de les esquerres espanyoles, que són les qui marquen els límits i els continguts de llurs veus: el federalisme ha de ser útil a dividir i a trencar tots els nacionalismes, és a dir, el català, perquè allò seu no és pas nacionalisme insolidari o identitari, no, ans mer estat neutral i comú, ai las!

El sorprenent és que sempre siguin les mateixes veus intel·lectuals -filòsofs, historiadors, catedràtics d'ètica o de dret constitucional, poetes...- i que sempre surtin del mateix territori, és a dir, de Catalunya, mai d'Espanya, amb alguna excepció, és clar, i que en cap cas no aconsegueixin ni ressò ni partidaris més enllà de les nostres fronteres, com si els espanyols sabessin prou bé que són veus discordants tàctiques, necessàries per poder sobreviure provisionalment a l'espera que l'estat que els garantia identitats vergonyants o insuportables torni a apropiar-se de les regnes que la voluntat del poble, i no líders carismàtics i engalipadors com voldrien, ja fa dies que ha pres en les seves mans.

Potser sense ni tan sols adonar-se de l'ús i l'abús que Espanya fa i farà dels seus serveis tan desinteressats! Com aquell Josep Maria Vallès i Ribot, republicà federalista, que quan digué a Alejandro Lerroux-segons Rovira i Virgili-Tu es Petrus, -Tu ets Pere (pedra)- (Mt: 16, 18), durant la col·locació de la primera pedra de la Casa del Poble de Barcelona (1903), poc es podia pensar que l'Emperador del Paral·lel interpretés -com ha deixat escrit- que l'havia anomenat Ecce homo, -Ací teniu l'home!- (Jn: 19, 5) i, encara -palesant la seva ignorància bíblica i religiosa-, com a Redemptor, i no com a proper crucificat. Així, mentre l'any 1905 Vallès i Ribot s'adonava del seu error i preparava la seva integració a Solidaritat Catalana, Lerroux inaugurava, l'any 1906, la Casa del Poble com a redemptor ja, consolidat i sense màscara, de la reacció antisolidària i espanyolista.

Però aquests són, Vanitas vanitatum, et omnia vanitas, -Vanitat de vanitats, i tot és vanitat- (Ecc: 1, 2), els antecedents, i els conseqüents, dels nostres federals i les seves aliances amb els partits espanyols: i amb antecedents com els anys 1901-1909, en què, arraconats electoralment els partits dinàstics -conservador i liberal- el 1901, el lerrouxisme havia d'aixoplugar tot el republicanisme d'esquerres fins el 1905 i destorbar, a sou del Govern de Segismundo Moret, tant l'ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme com l'autonomia política d'un moviment obrer majoritàriament anarquista, no fa estrany que ens trobem ara amb federals que, baquetejats -segons ells per un nacionalisme català dominant i aclaparador- com un eccehomo, es mostrin disposats a callar, fins i tot amb una corona d'espines federal, sobre la persecució d'allò que a Catalunya -i a Ses Illes, i al País Valencià i a Aragó- també serveix per parlar.

Perquè determinada esquerra casolana, en la seva defensa aferrissada del principi cabetià: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent" (lema d'Icària, la utopia d'Étienne Cabet), s'ha escorat massa sovint -i més en les qüestions immaterials- cap al mateix utilitarisme que acostuma a denunciar en la dreta, oblidant, llamp me mau!, la paradoxal utilitat social i col·lectiva de les coses aparentment inútils (Nuccio Ordine).