La cúpula dirigent del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) és qüestionada sense pietat pels seus adversaris polítics i per algun sector de militants. Uns i altres li retreuen haver renunciat al dret a decidir, eufemisme per amagar el dret d'autodeterminació, que era al programa fundacional dels socialistes catalans i, en aquells temps, també reconeixia el PSOE.
És cert que el PSOE va aprovar al congrés de Suresnes d'octubre de 1974 una resolució defensant que "l'exercici específic del dret d'autodeterminació s'emmarca dins del context de la lluita de classes i del procés històric de la classe treballadora en lluita per la se?va completa emancipació". És a dir, el dret d'autodeterminació se subordinava a la lluita pel socialisme. També en el Pacte del 4 d'abril de 1977 signat pel PSC (Congrés) i la Federació Socialista Catalana del PSOE, s'acor?dava la unitat dels socialistes catalans sobre la base de: 1) La transformació de la socie?tat mitjançant l'accés al poder polític per part dels treballadors. 2) La socialització dels mit?jans de producció, distribució i canvi. 3) L'organització autogestionària de la societat. 4) La societat ha de satisfer els mitjans que assegurin la igualtat i la dignitat de l'ho?me. 5) El reconeixement del dret d'auto?de?ter?mi?nació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol. 6) La recuperació de les insti?tu?cions i principis configurats en l'Estatut del 1932, la seva actualització i aprofundiment. Els quatre primers punts es referien a la "qüestió social" i els dos últims a la "qüestió nacional": l'ordre de prioritats era clar.
Amb tot, ben aviat els dirigents socialistes catalans, com els de les altres forces polítiques d'esquerra, es van desempallegar de tots aquests objectius històrics. Durant dècades van ocupar les poltrones abonats a un seguidisme que va atorgar l'hegemonia al nacionalisme de Jordi Pujol. Tot plegat va propiciar la desafecció de bona part del seus votants que no eren catalanistes volubles sinó socialistes fidels.
Ara, quan ressorgeix la "qüestió social" en forma d'una desigualtat creixent que permetria ocupar l'espai polític perdut, els crítics de tots els colors insisteixen en la primacia de fer manetes amb CiU i ERC entorn al dret a decidir. De fet, és l'ànima "nacionalista" que preval. És entenedor que la dreta centralista i la nacionalista, amb l'apèndix d'ERC, intentin destruir el PSC-PSOE. Però fa pudor de socarrim descobrir personatges enquistats en l'organització que proclamen la seva fe socialista i alhora formen capelletes, tendències o corrents per dinamitar el partit. Amb aquests amics a dins, el PSC-PSOE no necessita enemics a fora.
