Malgrat que el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, llanci estirabots com que els informes que elabora Cáritas sobre la pobresa "no es corresponen amb la realitat" perquè, segons ell, només es basen en "mesuraments estadístics", una part de la nostra societat viu situacions personals molt dramàtiques; gent que, en molts casos, tenia una feina estable i uns ingressos regulars abans de la crisi. Ara han perdut el seu habitatge i ni tan sols poden pagar els serveis bàsics. Estem parlant de sectors socials que fins fa poc es consideraven classe mitjana i que avui no se saben avenir de la seva situació de marginació. Abans de la crisi, el nombre d'actuacions i expedients oberts pel Defensor de la Ciutadania era sensiblement inferior al d'ara, i en la majoria dels casos afectaven a temes de mobilitat. Actualment, com va explicar Ramon Llorente davant del ple, el 60% corresponen a temes socials: "El 2013 ha continuat essent un any més de regressió de drets i d'increment de les desigualtats", va remarcar el Defensor en el ple. Les dades de l'Ajuntament de Girona s'afegeixen a les conegudes en les últimes setmanes de Cáritas i la Creu Roja, igualment dramàtiques per a molts ciutadans. El problema dels ajuntaments és que han d'atendre una sèrie de necessitats socials, com va dir Llorente en el ple, sense disposar de "competències, ni de recursos suficients". Els ajuntaments, com a administració més propera al ciutadà, són l'ase de tots els cops. El seu finançament ha quedat sempre subordinat al de l'Estat i al de les comunitats autònomes. Malgrat tot, allà on no arriben o no volen arribar les administracions superiors, han de donar la cara i intentar resoldre uns problemes que s'haurien de poder canalitzar d'una altra manera.
