Existencialisme col·lectiu a la catalana: D'on venim? qui som? On anem? Immanuel Kant havia escrit abans: "El camp de la filosofia es redueix a les qüestions següents: Què puc saber? Què he de fer? Què puc esperar? Què és l'home? Les tres primeres preguntes es refereixen a la darrera". Parem-nos aquí. Què podem saber? -la primera pregunta de Kant-. Doncs la resposta és senzilla, sabem ara, gràcies a la recuperació de la memòria robada, part de la història catalana; la que ens negaven en les escoles franquistes, que mai no manipularen el passat imperial d'Espanya, ni ens adoctrinaren en el nacionalcatolicisme i també sabem que a Madrid tenen un manual, anomenat Constitució, que els resol els dubtes, fins i tot el poden modificar en un tres i no res i si no els convé no modifiquen ni una coma. Sempre que els interessa advoquen a uns senyors molts savis, triats per ells mateixos, que interpreten el manual segons les conveniències del PP i del PSOE. Els savis són els del Tribunal Constitucional.
Què hem de fer? S'inquiria Kant. Aquesta és una qüestió moral, que ha estat llargament plantejada en la història del pensament des de Pitàgores, que fou el primer en dissenyar un sistema ètic ben elaborat amb normatives permissives i prohibitives. Hem de ser mesells, soferts i porucs i aguantar-ho tot? Hem d'afavorir que els ciutadans de Catalunya es manifestin en una consulta i així puguin decidir el seu futur sense que cap voluntat aliena ens imposi deures que no volem. En escriure això últim he contestat a dos interrogants kantians: què hem de fer i cap a on anem. Anem a consultar-nos.
Ara toca interrogar-nos i fer-nos una ?autopregunta: Qui som? Qui és l'ens humà català? Segons el ministre García-Margallo som uns alienígenes desterrats en un planeta sense nom. En la dimensió desconeguda. Però la realitat ho desmenteix: vivim en una colònia incrustada en un territori de la península Ibèrica propietat en gran part del Estat espanyol. I ara volem saber quina relació hem de tenir amb el regne d'Espanya, perquè l'actual no complau a un sector majoritari de la població catalana.
Que ridículs són alguns tertulians quan es burlen que Catalunya vol preguntar-se per saber què pensa o si pretenem exercir el dret a decidir, i se'ns mofen dient que les úniques consultes amb sentit són les de cal metge, o que ells ja decideixen cada matí quan esmorzen en el bar triant un cafè o un tallat. Que superbs i desdenyosos amb el sentiment d'una part important de catalans! Com els agrada menysprear tot allò que no entenen! Com són capaços de fer acudits xarons amb la voluntat d'un poble manifestada en unes eleccions democràtiques que va donar capacitat decisòria a quatre partits, CiU, ERC, IC i la CUP que han propiciat en el Parlament de Catalunya que el 9-N els catalans que vulguin puguin exercir el dret a votar el que millor els sembli? Contra Catalunya tot s'hi val, es pensen que som toixos, insensibles i que no ens fan mal els seus menyspreus.
Queda clar que el nacionalisme català amb aspiració sobiranista existeix i gaudeix de bona salut, malgrat que el Tribunal Constitucional no vol que es manifesti i ha ajornat la consulta per part dels catalans basant-se en que només hi ha un subjecte jurídic i polític que és el poble espanyol i el poble català sense permís de tots els altres no pot fer res. Que se'ns confirmi el dret a decidir, no calia tant de remenament, puix que ja sabem que podem decidir.
Aviat es podran produir situacions xocants i incomprensibles. Per exemple, aquesta: imaginem una família catalana en un restaurant, envoltada d'altres que no simpatitzen amb el procés d'autodeterminació i que un cop han triat els plats per dinar, el cambrer amablement els comunica que segons el reglament constitucional de la fonda els catalans poden decidir els plats, però necessiten l'aprovació de la resta de comensals; aquests tenen l'última paraula i igual canvien el menú i fins i tot els poden deixar sense provar cap aliment.
Suposem un altre cas inversemblant, una colla d'amics catalans han decidit fer un viatge a un lloc determinat i van a l'agència perquè els organitzi el trajecte. El cap de l'agència els comenta que com que són catalans hi ha un comitè de savis constitucionalistes que no neguen que els catalans puguin decidir viatjar, ni el lloc on desitgen, però sempre que s'ajusti al seu reglament, que afirma que els catalans poden decidir-ho tot sempre que la decisió s'adeqüi al llibre sagrat, cosa que de moment aquest no es planteja i el viatge, doncs, haurà de demorar.
Hi ha polítics i periodistes que surten en la caverna blasmant contra el sobiranisme, que l'interpreten com una conseqüència de l'educació que han rebut els infants en l'escoles catalanes. No recorden que el català no s'ensenyava i que tota referència al passat català estava prohibida. Així es va manifestar fa poc a la 13TV el president de la Xunta gallega, Núñez Feijoo. Afirmava que els catalans hem manipulat la història per apartar els adolescents de la veritat. Hem empastifat amb mentides els caps del nens. No falsejava pas el franquisme els llibres d'història? No ho pretén fer el PP amb la llei Wert? No era obligatori aprendre només castellà? I la Formación del Espíritu Nacional? Ensenyaven que Espanya tenia una vida anterior abans de néixer i que el naixement fou un esdeveniment de dimensions infinites. Fins i tot en les monedes d'aquella època adoctrinaven amb la llegenda "Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios".
