Fixeu-vos que parlem de "nació", i no del nom de Catalunya. Una nació pot existir sense tenir nom, i fins i tot sense tenir territori -els gitanos encara avui, i els jueus durant segles-. Podríem parlar de nació catalana des del moment que existeix la llengua catalana: ja, per tant, als entorns dels segles XI i XI. Els espanyols -siguin del PP o del PSOE- que baladregen dient que la "nació espanyola" és la més antiga d'Europa, i fins i tot que la nació catalana no ha existit mai, s'ho haurien de fer mirar. No es comença a parlar de "llengua espanyola" fins als s. XVII, i Espanya no queda constituïda fins el 1714, però el nom oficial el rei no l'utilitza fins el segle XIX (Amadeu de Savoia). El dia 6 de juny de 1114, Ramon Berenguer III el Gran, sobirà de Catalunya i de Provença, va ordenar atacar Eivissa, en mans dels sarraïns. Un nodrit exèrcit de 75.000 homes i 900 cavalls, procedents del port de Blanes, va iniciar el més gran desembarcament militar de la història, només superat pel de Normandia justament 860 anys després. Es van unir dues de les potències mediterrànies del moment: Pisa i Catalunya. La crònica pisana de mossèn Enric ha passat a la història no només per ser un dels reportatges bèl·lics més acabats de l'Edat mitjana, sinó sobretot per ser la primera vegada que apareixen escrits els noms de Catalunya i el dels catalans: hi podem llegir les expressions de catalanicus heros, aplicada als soldats, rector catalanicus i dux catalanensis, aplicats a Ramon Berenguer III, i el nom de Catalonia, aplicat a Catalunya.

El nom de Catalunya i de catalans, doncs, correspon a una de les nacions més antigues d'Europa. Però aquest nom sovint ha tingut mala sort. De primer va ser la seva substitució pel nom oficial de Corona d'Aragó -que, corresponia, no obstant, no pas al Regne d'Aragó, sinó al reialme de Catalunya confederat amb Aragó, el Regne de València i el de Mallorca-.

Durant els segles X-XII, malgrat el territori català esdevé successivament nació, estat de dret i fins potència internacional, mai no va proclamar-se com a regne segurament per un sentit de legalitat i juridicitat (fins al tractat de Corbeil -1258-, Catalunya pertanyia formalment al rei de França). Això es fa palès quan a l'any 1137 el rei aragonès Ramir el Monjo se sotmet a Ramon Berenguer IV el Sant, lliurant-li la mà de la seva filla Peronella i amb ella el regne d'Aragó en els següents termes: "Jo, Ramir, fill del rei Sanç, rei dels aragonesos, dono a tu Ramon, compte barceloní, el meu regne d'Aragó, amb la meva filla, tot íntegrament". És a dir, el Regne d'Aragó desapareix legalment, i el terme "Corona d'Aragó" serà el nom del nou estat.