La presència de tres caps de protocol -no en vaig reconèixer cap de l'Ajuntament- al funeral de mossèn Modest Prats és un senyal inequívoc del respecte que s'havia guanyat i la influència que tenia en vida. L'ampli i transversal ventall d'assistents, un altre explícit reconeixement. Feligresos i cristians de base, alumnes, autoritats diverses pretèrites i presents, companys... formaven un mosaic representatiu i envellit de la Girona jove i inquieta de les darreries del franquisme i de l'empenta renovadora que canvià la ciutat i creà la Universitat el darrer quart del segle XX.
Modest Prats era capellà, teòleg, patriota, culé, filòleg i, sobretot, el referent espiritual -el consiliari-, d'una generació plural i diversa que encapçalà el govern de la ciutat i de la Universitat recuperant per a tots nosaltres l'orgull d'ésser de Girona. Gent formada als escoltes o al seminari, capellans que deixaren la sotana amb la democràcia i nodriren claustres de professors, ciutadans que despertaren moviments com Justícia i Pau, protagonistes d'iniciatives com la 22, l'expansió del Col·legi Universitari convertint-lo en Universitat o l'aposta cultural de Temporada Alta. Amb els seus líders polítics, acadèmics i socials. Una classe mitjana gironina, catalanista, socialment sensible i força dinàmica. Darrere d'ells, i amb ells quan calia, fent costat, aconsellant discretament, aprovant o conciliant posicions que és feina ben sacerdotal, Modest Prats.
Del seu caràcter transversal en donen fe dos fets significatius: fou delegat de Cultura de la Generalitat amb un govern de CiU els anys vuitanta, i distingit amb la Creu de Sant Jordi pel de Pasqual Maragall.
Però el temps passa i el que semblava sòlid es transforma, es dispersa. S'esvaeix. O simplement, canvia. És el pas de la vida. Seria avorridíssim si tot continués igual.
