L'estat europeu meridional Regne d'Espanya va morir abans-d'ahir, a Madrid, a l'edat de 298 anys, com a conseqüència d'una insuficiència democràtica que li havia estat diagnosticada segles abans i que finalment l'ha vençut. Al voltant de les 22h de dimarts, l'Estat va retre el seu últim alè per aclaparadora majoria. El Regne d'Espanya no havia gaudit mai de gaire bona salut democràtica. Fill del Regne de Castella i la Corona d'Aragó, havia nascut el 16 de gener de 1716 i des de la més tendra infància ja va donar mostres d'un caràcter feble i malaltís, incapaç de portar una vida democràticament sana. Al llarg del seu periple vital, es va veure afectat per tota mena de xacres: el virus del centralisme, l'al·lèrgia al multilingüisme, els deliris frustrats de grandesa, que el sumiren en una greu depressió després de 1898, una obsessió malaltissa envers la germana França, de qui va envejar sempre l'eficàcia jacobina, la síndrome del mentider compulsiu, un Trastorn del Dèficit d'Atenció (TDA) combinat amb sordesa crònica que, en els darrers anys, li impedia sentir-se ni tan sols a si mateix, la cleptomania compulsiva i brots autodestructius que, darrerament, havien obligat a incapacitar-lo jurídicament i a cedir la seva tutela a la República Federal d'Alemanya.

A algú potser li semblarà exagerat que, de la sessió parlamentària del Congrés dels Diputats d'abans d'ahir, n'extraguem com a conclusió la defunció d'Espanya. I tanmateix, aquest decés ens sembla ben real. Si hi pensem bé, el que va tenir lloc dimarts al Congrés va ser un debat (diguem-ne així perquè bé li hem de poder posar nom) entre els portaveus parlamentaris del Congrés dels Diputats i els portaveus que representen la majoria del Parlament de Catalunya. És a dir, a tots els efectes, va tenir lloc un debat entre dos parlaments. Aquestes últimes setmanes hem sentit retreure desenes de vegades al President de la Generalitat que no fos ell qui anés al Congrés a sol·licitar el traspàs de la competència per celebrar un referèndum a Catalunya. L'obsessió per enfrontar-se a Mas en lloc d'enfrontar-se als representants del Parlament català no té res de capriciós ni d'innocent. Madrid hauria viscut amb molta més comoditat poder dir que no simplement al president d'una comunitat autònoma que s'ha begut l'enteniment i s'ha endinsat, tot sol, pels obscurs viaranys del nacionalisme més ranci. Però en lloc d'això, es van trobar havent de dir que no a tres diputats catalans, és a dir, tres representants del poble de Catalunya, que representen una porció majoritària de la sobirania del poble català. El simple fet que tingués lloc el debat, doncs, i que tingués com a objectiu explorar vies legals que permetin a Catalunya decidir que el seu futur pugui tenir lloc al marge d'Espanya, ja és de facto, un reconeixement d'independència. I si Catalunya és independent, és evident que Espanya, tal com l'hem conegut en els darrers tres-cents anys, ha mort.

Més enllà de les exposicions i respostes previsibles, la sessió de dimarts ens va deixar moments memorables. La indignació ridícula amb què el grup socialista va haver d'entomar la brillant al·lusió de Marta Rovira a Pasqual Maragall. L'encara més ridícula petició de Pérez Rubalcaba de retirar l'al·lusió del diari de sessions (naturalment, perquè Rovira tenia més raó que una santa, i la raó fa mal). Un Joan Coscubiela oratòriament brillant. La rigidesa incòmoda amb què el nostre diputat socialista gironí, Àlex Sáez, seguia la sessió (procurant aplaudir tan poc com podia el seu propi portaveu mentre tots els seus companys tenien les mans vermelles d'adulació). L'intent retòricament lamentable per part d'Alfonso Alonso de justificar el no per mer paternalisme. I, és clar, una ínclita Rosa Díez que no s'arronsa gens ni mica si ha de posar exemples de política internacional i fa un ridícul espantós confonent la gimnàstica amb la magnèsia nord-americana. D'intel·ligència estratègica, zero: una acceptació a tràmit del projecte de llei, per exemple, amb la posterior demora en l'elaboració i la introducció de totes les condicions i restriccions hagudes i per haver ja hauria desarticulat automàticament el calendari del procés a Catalunya.

La gran diferència entre Catalunya i Espanya, a dia d'avui, és que Catalunya té un projecte nacional (està per veure, de moment, si també té projecte polític, però tot arribarà) basat en una il·lusió constructiva i inclusiva, compartida per la majoria dels catalans. Espanya, en canvi, no sembla haver entès en quin món ni en quin moment viu. Manté el somni delirant de confondre Castella i Espanya. I, de moment, el deliri ja li ha valgut una estocada mortal en la deserció de Catalunya. Passaran una o dues dècades. I quan tothom comprovi que Catalunya no només no navega eternament pels espais siderals sinó que envia presidents a reunir-se amb l'inquilí de la Casa Blanca o amb el primer ministre xinès, hi haurà pinyes per marxar d'Espanya. Darrere nostre vénen el País Basc, el País Valencià, les Illes Balears... Donec perficiam.