L'urbanisme de la ciutat es determina pel seu Pla general d'ordenació urbana i pel seu desplegament i execució. El planejament condiciona i posa límits al dret de propietat i estableix el destí i els usos i aprofitaments que es poden fer del sòl. Tal com s'ha configurat la ciutat d'avui, conviuen en un mateix municipi sòls de propietat pública i sòls de propietat privada. I entre els sòls de propietat pública, que poden ser de diferents procedències (bé sigui per cessió urbanística derivada del planejament o adquisició), n'hi ha que tenen un destí i un aprofitament comercial en el terreny de l'habitatge (amb els condicionants imperiosos de l'habitatge social) i dels equipaments, i n'hi ha que per la seva pròpia naturalesa i origen, o per determini del Pla general, només poden destinar-se a espais públics o a equipaments de caràcter comunitari.

Si un Ajuntament té una nodrida cartera de sòl i l'administra sàviament, la gestió del desenvolupament de la ciutat pot fer-se d'una manera controlada i harmònica. L'activitat urbanística i la iniciativa municipal determinen els ritmes, els calendaris i, en bona mesura, asseguren un equilibri imprescindible. Un equilibri que per la força d'interessos contraposats té una tendència a desfermar-se.

Malgrat, doncs, la moda de vendre patrimoni públic tant de sòl com d'immobles, que neix d'una errònia interpretació dels camins que cal seguir per eixugar l'endeutament de les administracions, vull afirmar la importància que té el patrimoni públic de sòl i la seva incidència com a regulador del mercat, però sobretot com a definidor de la forma urbana i de la concreció del seu desenvolupament.

Vull esmentar, ara i aquí, tres casos gironins que ajudin a entendre la meva argumentació. En primer lloc, els acords derivats del desenvolupament del sector de l'antiga plaça de braus. Naturalment és discutible el model triat i el grau de densificació que s'ha produït en aquell entorn, però naturalment les coses només es poden jutjar en funció del context i del mercat i, fins i tot, dels condicionants jurídics derivats de la protecció d'edificacions i jardins privats que el municipi volia evitar que es transformessin en edificacions diferents. Però el cert és que de tot el procés de reparcel·lació, l'Ajuntament va obtenir un sòl que va posar a disposició del Govern de la Generalitat per a la construcció de la nova Audiència. Un cop feta la inversió i inaugurat el nou equipament s'activaven els acords pels quals l'edifici de l'antiga Audiència esdevenia una propietat compartida, al 50%, entre la Generalitat i l'Ajuntament de Girona. És veritat que els termes de l'acord permetien pensar, per exemple, en algun aprofitament compartit de caràcter lucratiu, com una instal·lació de caràcter hoteler. Però és evident també, com és ara el cas, que es podia optar per reforçar el caràcter públic de l'equipament i destinar-lo a fer créixer l'oferta cultural en el rovell de l'ou de la ciutat antiga. I també està bé, sobretot perquè és d'una lògica aclaparadora, que es produeixi una renúncia per part de la Generalitat del seu 50% i compactar la propietat a mans de l'Ajuntament.

El segon exemple se situa, encara, en el terreny de les hipòtesis fonamentades en realitats tangibles. És imminent el trasllat de les presons de Figueres i de Girona a la nova presó del Puig de les Basses. Queden alliberades les antigues instal·lacions del centre urbà de Figueres i del barri del Pont Major de Girona. Ha arribat, doncs, l'hora d'activar els acords previstos i de desplegar el planejament aprovat. La ciutat de Girona recuperarà una part molt important de terrenys situats en un barri de la ciutat.

Cal, doncs, des d'ara mateix definir el pensament municipal per a aquesta gran oportunitat que s'obre al Pont Major. És veritat que es preveu el manteniment d'un equipament nou, de dimensions mínimes, per tenir, a Girona, un petit centre de règim obert. Però també és cert que quedaran molts metres quadrats a disposició del municipi que podrà definir-ne el seu ús amb el desplegament d'un planejament derivat. Què s'hi ha de fer? Hi ha, naturalment, l'opció més senzilla que és fer guanyar una nova zona verda; però sembla força evident que la relació entre població i zones verdes disponibles, ara no planteja una necessitat urgent. Ara bé, és també molt evident que només si l'alternativa és molt potent i clara es pot deixar de banda aquesta primera opció més elemental. Vull dir que cal un debat d'idees i abordar, amb valentia, la definició urbana d'un nou sòl que articula una quadrícula poc densa i fa de nexe entre una zona d'habitatges i una altra d'activitats econòmiques diverses. És l'hora de les idees i de les propostes i s'ha de fer jugar tot el ventall de possibilitats, des de l'habitatge als equipaments, sempre que la idea que prevalgui sigui la de la qualitat urbana i la millora i qualificació de l'espai urbà. Cosir aquí voldrà dir brodar i fer una filigrana que no admet improvisacions.

I, finalment, em vull referir a les Pedreres, al futur parc i el conjunt d'habitatges que encara hi ha a la zona dels polvorins i el pirulí de Telefónica. La primera qüestió que cal esmentar és que una part molt important de la muntanya de les Pedreres és de propietat municipal, sobretot en l'espai fins a la carena que delimiten les dues carreteres que es bifurquen justament al peu de la torre d'Alfons XII. Les cases i activitats que encara hi ha es troben, doncs, en terrenys de propietat municipal. Aquesta és la raó per la qual en diferents moments l'Ajuntament ha fet successives operacions de limitació i reducció del nombre d'habitatges. El moment àlgid va ser l'any 1978, amb la inauguració del barri de Font de la Pòlvora. Però, posteriorment, en diverses ocasions, de forma individualitzada i delicada, es va anar concretant una reducció del nombre d'assentaments.

L'Ajuntament en el seu moment, i ho recordo perfectament, havia començat a preveure una operació que consistia a proposar als ocupants dels diversos habitatges un tracte: el desplaçament en la mateixa zona a uns terrenys d'una antiga pedrera a tocar mateix de la carretera i la construcció, allà, d'uns nous habitatges que alliberessin la resta dels terrenys. Era un intent de tractar aquest tema de la mateixa manera com s'havia abordat el tema dels habitatges de Torre Gironella de Dalt, també construïts sobre terrenys de propietat municipal i finalment acordada la venda a cadascun dels ocupants dels terrenys i propietaris de les vivendes que s'hi havien construït. En un cas i l'altre es plantejaven solucions en les quals l'urbanisme esdevenia l'instrument de polítiques socials d'equitat, que contribuïen a millorar les condicions de vida de ciutadans de Girona.

Els tres exemples m'ajuden a reivindicar la política municipal i a considerar el bagatge acumulat en els darrers 35 anys com un patrimoni col·lectiu, del qual es poden sentir satisfets i orgullosos la totalitat dels ciutadans de Girona.