Un dels grans problemes de Catalunya és que no existeix als mapes, i no perquè els catalans no vulguin ser presents al món, sinó perquè Espanya, històricament, ho ha impedit i ho impedeix. Encara avui ho podem veure a la xarxa social Facebook, que té un administrador a Madrid (Facebook Spain) inequívocament catalanofòbic. Per exemple, no s'hi pot dir que ets de Catalunya -el nom queda bloquejat, com passa en altres plataformes; només es pot dir Spain-. I la gran vergonya són els topònims: per exemple, jo no hi puc posar que soc de Porqueres -el topònim és traduït per Porqueras-, ni de Banyoles -haig de ser de Bañolas-, ni tan sols de Girona -és clar, sóc de Gerona!-. No puc posar que sóc de Girona, Cataluña, i he de ser de Veneçuela! Pura "legalitat" franquista.

Els qui, a més, viatgem força o som molt actius a les xarxes socials, ja sabem que quasi mai no podem dir que som catalans o de Catalunya, perquè es pot dir que ningú, sigui a Dubai o Itàlia, no sap què volem dir o si de cas, com en aquest darrer cas -així com a Alemanya-, pensen que som una "regió" díscola que vol imposar el seu dialecte. Ni tan sols els bascos tenen aquest problema -i ja sospitem per què!-.

Sempre ens queda l'opció de parlar del Barça i dir que som de Barcelona: però tot queda igual: Barcelona s'indentifica com una gran ciutat "espanyola" on la gent balla flamenc. Ho veiem, fins i tot, en una sèrie italiana de culte que fa TV2, Don Matteo, on Barcelona és presentada com si fos una ciutat andalusa, i on la gent es diu Manolo, Carmen, etc.

Davant d'aquest autèntic bloqueig d'Espanya -que m'afanyo a titllar de criminal-, per ser coneguts al món, i a fi que es respectin les nostres aspiracions nacionals, cal entrar en altres vies, de moment molt minoritàries, ja que només abasten les elits. Ens hi està ajudant molt la premsa britànica i nord-americana, que sovint parlen del "cas dels catalans" i alguna publicació que ha sortit darrerament.

Avui vull parlar d'un llibre extraordinari, l'Historical dictionary of the Catalans (2011), d'Helena Buffery i Elisenda Marcer. Per vergonya dels espanyols, no hi ha cap producte similar a Espanya -i això, en espanyol, hauria de ser imprescindible-, per tant, hem de confiar més en els anglosaxons que en els nostres veïns. Aquest ara només és localitzable a les biblioteques del MNAC i de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona. Les meves felicitacions! N'hi ha també, que sàpiga, dues edicions digitals. És un diccionari històric destinat a presentar una societat, ben fet, sintètic i molt ben escrit. Hi ha un recull ponderat de grans personatges, de fites històriques, institucions, art, disseny, esport, turisme, dansa, música, menjar, fets polítitics, sindicalisme, dones, moviment independentista, dades econòmiques. Les dues autores, a més, són prou valentes per no caure en academicismes estèrils. Així, presenten la Guerra de Successió com un anhel independentista ("the push of independence") que no gaires dels nostres beats i "vicensvivians" historiadors presenten així, presoners com són de l'espanyolisme.