Tal com era d'esperar, el resultat de la votació sobre la petició del Parlament català al Congrés d'autoritzar una consulta independentista va ser el previsible: els dos grans partits, PP i PSOE, la van rebutjar per àmplia majoria. Però, com va advertir poc després el president de la Generalitat, Artur Mas, això no suposa la fi del "procés sobiranista".
Així que assistirem, en el pròxim mig any, a dues seqüències paral·leles. D'una banda, els partits sobiranistes (CiU, ERC, ICV i CUP) prosseguiran amb els seus esforços per celebrar la consulta del 9 de novembre, amb el desenvolupament d'una llei de Consultes (susceptible de ser recorreguda pel Govern al TC) i d'una llei Electoral (que permetria disposar d'una autoritat pròpia que no estigués sota control de la Junta Electoral Central).
Per l'altra, es visualitzaran els esforços dels defensors d'una "tercera via" (situada entre l'immobilisme del PP i la voluntat independentista de Mas i ERC), amb vista a aconseguir un acord que permeti evitar el xoc entre uns i altres. Així, Duran i Lleida, soci de CDC i no independentista, dialoga amb la vicepresidenta del Govern i Rubalcaba per buscar punts de trobada, fins ara inexistents; mentrestant, l'expresident Zapatero o un pare de la Constitució, Herrero de Miñón, emplacen a reconèixer la "singularitat" catalana a la Carta Magna i l'exministre socialista Sebastián advoca per "diluir" la majoria de les autonomies, per mantenir només les tres "històriques" (Catalunya, Galícia i Euskadi).
Però fa la sensació de ser moviments desesperats (el temps apressa, reconeixien Duran i Rubalcaba després del seu últim diàleg), en vista que Mas i Rajoy estan en una dinàmica de diàleg de sords.
O d'alguna cosa més perillosa, com va reconèixer en privat el mateix president del Govern: a veure qui té més vertigen.
