La doctrina materialista que pretén que els homes siguin producte de les circumstàncies i de l'educació i que, per consegüent, els homes transformats siguin producte d'altres circumstàncies i d'una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el mateix educador té bona necessitat d'ésser educat. És així com s'inclina inevitablement a dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a la societat (cas de Robert Owen, per exemple). La coincidència del canvi de circumstàncies i de l'activitat humana -o autocanvi- només pot ésser considerada i compresa racionalment com a pràctica revolucionària" (Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, Tesi III, amb un parèntesi ben il·lustratiu afegit per Friedrich Engels, 1888).
Un cop Espanya, i els seus fidels mantenidors, han descobert (Diari de Girona: "ANC: blanc de tir o Cleòpatra") que Mas i Junqueras no són líders de res, ans al contrari, mers instruments d'un poble que s'ha conjurat de manera espontània i racional per endegar un procés sobiranista transversal i suprapartidista, sobretot arran de la sentència del TC contra l'Estatut i del 10J de 2010, tampoc està tot resolt. Aquella concepció jeràrquica, corporativa i elitista de la política, que els predeterminava a la recerca d'un líder mal·leable, plàstic i dúctil a les necessitats de l'estat qüestionat i impugnat i als interessos de les elits de l'statu quo, no els permet, tampoc, de reconèixer la iniciativa popular en cap cas, sinó que els engavanya, encara més, en l'idealisme voluntarista de buscar i racionalitzar factors i causes nous i, un altre cop, aliens o externs al moviment mateix. I ho resolen amb la substitució de Mas i de Junqueras, que passen a ser mers titelles, mers instruments, mers polítics captius... de les voluntats populars, per tot de succedanis que podrien fer la funció que ells atribuïen a aquelles personalitats falsament demiúrgiques a les quals s'arrapaven fins fa poc com les tenalles al ferro roent. Així, l'escola, TV3, Catalunya Ràdio... no sols tenen, segons aquests espanyols i catalunyesos, la voluntat, sinó fins i tot la capacitat i la missió, de violentar la consciència -que només pot ser passiva i amorfa com una esponja, és clar- dels ciutadans ingenus, en el sentit d'inocular-los identitarisme, insolidaritat i nacionalisme. En resum, el moviment nacionalpopular per la independència de Catalunya ja no deu la seva existència a l'engany, el rentat de cervell i a la manipulació de les consciències febles i passives dels ciutadans per part dels seus dirigents i partits -la qual cosa sembla que considerarien com a llur funció natural i legítima, fins i tot-, sinó per un paper suposadament espuri i innoble dels instruments socials, col·lectius i públics de cohesió, educació i formació, la qual cosa ja no els semblaria tan bé.
Es tracta d'una tesi que té els seus fonaments: quins són els papers de l'escola i dels mitjans de comunicació, de l'educació i de la informació, sinó la cohesió social en societats escindides en classes i la socialització d'uns valors i d'unes actituds d'aparença neutra i universal? Tesi que ha resultat cara, d'altra banda, a l'esquerra: hipnotitzar un poble suposadament o consideradament manipulat, ha permès i permet, a totes les direccions polítiques, d'emmascarar els seus errors tàctics i estratègics, dissimular els fracassos i les derrotes darrere una causa externa intractable i irresoluble i, cosa pitjor, evitar la presa de decisions conformes al primer objectiu de qualsevol esquerra després de Marx, com és l'assoliment del poder polític. Oblidant, sospitosament els qui encara fan professió de fe marxista, que el motoret, i doncs les causes, de cada cosa, és a dir, tant de les victòries com de les derrotes, és a l'interior de cada cosa mateixa, i que la història, com ens recordava Brecht al poema Preguntes d'un treballador que llegeix, la fan les masses, amb prejudicis i ignoràncies inclosos, els quals la praxi resoldrà d'altra banda.
I quin tuf de resclosit, d'impotència insuperable i d'escassa autoestima, no fa sentir o llegir, entre factòtums suposadament esquerranosos, que el poble és ignorant, babau, ramat... o que les classes populars estan narcotitzades, manipulades, intoxicades... per, llamp me mau, la dreta i la burgesia catalanes!
En qualsevol cas, la tesi falla per la seva pròpia base, que està fonamentada en una escissió entre savis i ignorants, religiosos i llecs, dirigents i dirigits..., la qual, sobretot en pretendre-la unilateralment com a perpètua i definitiva, no deixa de ser ben irreal i idealista. A menys que no donem per bona, és clar, la dita que fa: al país dels cecs, el borni és el rei.
Perquè hi ha una pregunta que aquests mantenidors vergonyants de l'espanyolisme no es fan mai: com s'ho fan per aconseguir de sentir i pensar que ells no formen part de la idiotesa que, segons ells, s'ha emparat de la majoria de la societat catalana? Quins antibiòtics prenen, si no és el mer espanyolisme en el qual no es volen reconèixer, per romandre immunes a tant d'engany, a tanta manipulació... des de fa uns trenta-cinc anys? En definitiva, qui ha educat aquests educadors tan savis entre una multitud tan idiota? I per reblar-ho, no es pot ser ramat d'un altre pastor en la colla dels contraris a la independència?
