El discurs de Joan Herrerra des del púlpit del Congrés dels Diputats en defensa d'un referèndum per a Catalunya, escenifica la posició d'un partit d'esquerres sense brúixola. En efecte, Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) s'assembla a la rosa d'Alexandria: blanca de nit, roja de dia, en al·lusió a una doble actitud de la direcció ecosocialista.

Un partit que es proclama hereu dels comunistes catalans del PSUC, com una rosa que transita d'un color a l'altre, es mou entre l'ombra de fer el joc a CiU i ERC i la llum dels moviments socials contra les retallades que aplica el mateix govern de CiU.

És una doble orientació desconcertant pels votants que constaten esmaperduts com els seus dirigents van de bracet amb els responsables del desmantellament de l'Estat del Benestar.

Aquesta ambivalència política, és a dir sostenir dues significacions oposades, amaga l'abandó del compromís plasmat a l'article 1 dels seus estatuts de la lluita per superar el capitalisme i per construir una societat basada en la democràcia i el socialisme. Tant és així, que en la declaració adreçada al Consell Nacional d'ICV, aprovada en el ple celebrat al Prat de Llobregat el 23 de novembre de 2013, s'hi pot llegir: "ICV és una formació catalanista i sobiranista per història, per definició programàtica i per voluntat transformadora, que defensa el dret d'autodeterminació". Clar i català.

En una nota d'aclariment, però, es reconeixia que: "A ICV no hi ha només independentistes, i el fet que hi hagi també federalistes de diversos tipus i amb horitzons nacionals diferents i que la direcció d'ICV vulgui que tothom pugui votar sí com a resposta a la pregunta... (perquè) compartim un mateix projecte polític que volem fer possible en un Estat propi". Punt i a part!

I com s'expliquen els seus socis d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)? A la 6a Assemblea Nacional celebrada el 2 i 3 de juny de 2012 es definien els trets d'un Nou Espai Polític i Social.

Un d'ells era l'espai transformador, pel dret a l'autodeterminació, ecologista, feminista, pacifista, federalista i compromès amb els valors laics i republicans, que apostava per un referèndum en base a, com a mí?nim, tres opcions: autonomia, federació o independència. Quin poti-poti!

Doncs bé, si es fa la consulta del 9 de novembre, la resposta serà no/no a la doble pregunta trampa? Seria una manera de revalidar les velles tesis leninistes de voler derrotar en les urnes, democràticament, els partidaris de la independència?

A la pràctica, però, les dues organitzacions, participen en la cerimònia de la confusió i van a remolc de la iniciativa convergent que encapçala el procés sobiranista. Quina dissort!