Ales Corts la setmana passada es produí un debat eixorc sobre la consulta, un previsible diàleg amb final conegut. Sáenz de Buruaga des de la Cope va sentenciar que Catalunya s'havia estavellat contra la realitat i per ell la totalitat de la polimòrfica i vasta realitat s'identifica amb la Constitució inamovible, fossilitzada, aliena al batec social, que només admet canvis per interessos econòmics. Bé, és el que els filòsofs han qüestionat sempre: què és la realitat? El periodista li ha posat nom, allò que no està contingut en la Constitució és irreal, és inexistent. La consulta no contemplada en la Constitució és una fantasia dels catalans insatisfets i insadollables, de gent mai contenta amb les bondats que ens obsequia l'Estat espanyol.

El mapa polític està definit, per una banda hi ha els que volen la consulta, IC, la CUP, ERC i CiU. IC com Unió Democràtica demanen el referèndum, però no volen esqueixar-se d'Espanya, de tal forma que si Convergència decideix proclamar una declaració unilateral d'independència en Duran Lleida, incomodat, trencarà la coalició i possiblement es formarà un nou partit de dretes, que aglutinaria el PP català i que es presentaria a les eleccions amb un nou logo. Una operació semblant a la navarresa, on el PP porta el nom d'UPN. Descavalcar-se de Convergència i pujar al carro d'un PP disfressat amb altres sigles és l'operació imminent davant el que ells anomenen el desafiament sobiranista.

Com quedaria Convergència si això succeeix? La gran majoria faria costat a Artur Mas i alguns podrien passar-se a la hipotètica nova formació, tanmateix cal considerar que, d'altra banda, molts d'Unió Democràtica no seguirien al seu vell líder. En aquest escenari, tot indica que el partit històric ERC podria ser el més votat aconseguint una majoria, no absoluta. El sorpasso d'ERC a totes les iniciatives ben intencionades d'en Mas, que tira la xarxa i ells recullen i es mengen els peixos. Els catalans ens gronxem en un espai de centre dreta i centre esquerra, econòmicament conservadors i moralment d'esquerres, en la butxaca el capital i en el cor i en el cap l'ètica i l'estètica. Les eleccions al Parlament d'Europa seran un bon termòmetre per mesurar la força de CiU com d'ERC. Ja en parlarem un cop celebrades.

Durant aquest període anterior a la convocatòria de la consulta s'està discutint quina ha de ser la posició de determinats partits d'esquerra catalana no sols davant la consulta sinó també atenent a un suposat resultat, que ningú coneix. Tanmateix fins pot passar amb molta probabilitat que els de Madrid no ens deixin decidir en una votació tot impedint als catalans manifestar-nos pacíficament. Aquest procés tindrà costos, es cobrarà víctimes, en un costat i en l'altre, tal com va passar amb l'Estatut, que va provocar la defenestració d'en Pasqual Maragall i que al cap de quatre anys el tripartit es desfés. Tot dependrà de la direcció que emprengui la nau, bufada si hi ha sort per la comunitat internacional; si queda encallada en un escull socialment inacceptable i inexplicable demanaran el cap de Mas i dels homes més pròxims a ell, si avança veloç i amb rumb decidit el president serà un heroi, no obstant li discutirà el timó Oriol Junqueras, mentre que els cadàvers polítics que flotaran sobre el mar seran d'aquells que no van tenir el coratge suficient i saltaren del vaixell per covardia.

El sempre inconformista i combatiu Lluís Bosch Martí, el dia 1 d'abril va publicar al Diari de Girona l'article "D'esquerres, consultes i drets socials" en el que descriu el resultat d'una taula rodona sobre les eleccions al Parlament Europeu i segons ell les verdaderes esquerres van d'IC a la CUP incloent-hi el Procés Constituent i la Lluita Internacionalista deixant al marge al PSC i ERC. ERC va acceptar la invitació de participar en la reunió, però no es va presentar, només a títol individual hi havia en Lluís Coromines, que des del públic va defensar que ara el primer és aconseguir la independència de Catalunya i després ja parlarem de la revolució i les transformacions socials. La taula, però, li recordà que l'esquerra sempre ha estat a favor de l'autodeterminació dels pobles oprimits i que tot alliberament nacional mecànicament ha de ser també l'alliberament de la classe treballadora. Si aquesta condició no es compleix sembla que no tenen cap interès en la independència, perquè prioritzen l'interès de classe al general.

Si els partits de dreta catalana actuessin amb la mateixa exigència que alguns d'esquerra els dirien de tot. Què comentarien si la consulta només es fes per afavorir els rics? L'esquerra, que està d'acord amb el dret d'autodeterminació dels pobles, creu que aquest dret només es pot exercir amb la garantia de que el resultat ha de ser un govern d'esquerres. Els partits de centre dreta actuen amb més generositat i deixen en suspens momentàniament la seva ideologia en el terreny econòmic en pro d'un objectiu noble i comú: la independència. Llur interès de classe queda en parèntesi i serà la voluntat popular la que decidirà el govern i si guanya l'esquerra es formarà un govern que contempli totes les seves sensibilitats polítiques d'esquerres. Seria lloable i meritori que l'esquerra actués amb la mateixa bondat que el centre dreta en benefici del bé col·lectiu. No es pot subornar el procés proclamant que no té cap sentit la sobirania si no són alliberades les classes populars. No volen amb aquest argument o excusa -l'internacionalisme obrer de l'esquerra clàssica- que s'obri un nou horitzó.

Els estats entren en situació d'emergència, és quan es forma un govern de coalició, de salvació nacional, en el que tots els partits significats ocupen un ministeri. La unanimitat és transversal, tots reconeixen que la situació és límit i el que cal és salvar el país del perill d'estimbar-se en la misèria o en una guerra civil. La proposta, plena de sentit, d'en Mas, en el cas que no es celebri el referèndum, és convocar eleccions plebiscitàries.

Davant l'actual escenari molts perden els estreps i tant la dreta com l'esquerra s'esllavissen pel mateix pendent per neutralitzar el canvi. És el vell truc dels conservadors, del sector més immobilista de la societat, que, quan la comunitat es dinamitza en una direcció que no els agrada, ni els convé, afirmen rotundament que aquesta sacsejada col·lectiva és només una pantalla ("manipuladora" afegeixen) per amagar altres assumptes més urgents. El quietisme polític apel·la sempre als problemes domèstics no resolts, si no en troben et recorden la fam del tercer món.

Aplaudeixo la iniciativa de l'Ajuntament de Girona que va posar una pantalla de televisió perquè els ciutadans poguessin veure el debat. Ja és cercar tres peus al gat desqualificar-la dient que la pantalla només servia per amagar els problemes socials i la corrupció ?-el discurs de la Rosa Díez-; qui tal cosa afirma també estén una pantalla per amagar el sobiranisme.