Un pensa la gran dificultat que té aixecar el públic de l'Auditori de Girona com ho van fer els Mishima dissabte passat, dins la programació final del Festival Strenes, que en la segona edició es reclama com a referent dels grups catalans i les seves novetats musicals. Mishima, pantalons de talego, camises arremangades i arranjaments potents, ho aconsegueixen, perquè tenen un públic entregat, una trajectòria dilatada de 15 anys; un so arriscat, ple de matisos, a vegades nostàlic; a voltes volcànic i tempestuós, que sorprèn tant com enganxa.

Les lletres del també cantant David Carabén mostren una frescor tenyida d'un infantilisme surrealista, gairebé sempre sorneguer. Com l'epístola d'amor d'un personatge anònim obssessionat per una dona, amb vocació de submís de sado, que resulta ser el cambrer de bar que estima en silenci: l'enamorada li fa el salt, canviant de torn a l'esmorzar o berenar. Per què ell li perdona l'afrenta? Tan gran és el seu amor? Hi ha amors que són un món per explorar en el qual ningú ha volgut ser el seu Livingtone particular. De vegades tenim l'amor a tocar, diuen els Mishima, i no el sabem veure. Capficats en la monotonia i la renúncia.

El nou disc del grup, L'ànsia que cura, juga amb aquest joc d'oposats i malentesos. El paradís és també la monotonia convertida en somriure: l'altra cara del malson. Tendresa a El paradís: "uns llavis taral·legen la cançó secreta del desert/ que diu que no hi ha amor al paradís". A Els vells hippies proclamen: "Els vells hippies van molt calents, semblen més purs/ més nets de ment". I "amb ulleres rodones, et repassen la dona amb un somriure innocent". Aquests personatges no tenen perquè ser vells, n'hi ha de joves, nova fornada al voltant del ioga, marxen de viatge al Nepal per posar en solfa les seves txacres o connecten l'esperit amb la natura quan van d'excursió al Pedraforca. Duen roba tan cara com alternativa. Gent que et confessa sense anar begut que són una reencarnació d'un indígena nord-americà que va lluitar contra els ianquis i que encara duen l'esperit del búfal al cor. Mandra! A Ja no tanca els ulls som testimonis d'un accident de trànsit, submergits en una melodia somiosa, evocadora i tendra. Pobre Mireia! No esperin trobar missatges de pobles oprimits. Vegin el batec del cor i el soroll del metro al matí, els xerrics de la vida, tic-tac, tic-tac, que se'ns esmuny de les mans com una vague promesa de felicitat.