Les llengües malgrat el que diuen els teòrics espanyols enemics de la llengua catalana- entre els qui podem situar no solament polítics sinó, de forma ben incomprensible, intel·lectuals o escriptors com Unamuno, Antonio Machado, Fernando Savater, Vargas LlosaJavier Cercas, no són simples sistemes de comunicació, sinó que cada llengua comporta una visió del món. Així, on ?l'espa?nyol diu "hablar" el català diu "enraonar". Per als catalans, l'ast és un punxó que serveix per rostir, i pels espanyols la punxa de la bandera ("asta") que serveix per rematar l'enemic....I en espanyol sona igual "seso" que "sexo", mentre que en el català oriental actual confonem "bell" amb "vell". En la llengua de l'inuit (esquimals) es distingeix diversos matisos de la neu, tan important en el seu medi.
Des dels temps més reculats sabem que sempre que hi ha hagut contactes entre gent de diversos pobles i "tribus" que parlaven distintes llengües. Però sempre s'han esmerçat fer-se entendre, en primer lloc per senyals i gestos i després ensenyant-se els uns als altres el significat d'algunes paraules bàsiques que complementessin el missatge gestual. Sempre hi havia pobles o individus més oberts, o més espavilats, que entraven abans en els codis lingüístics de l'interlocutor -com els catalans- i d'altres més refractaris -com els espanyols-. Quan els contactes eren freqüents i corrents, aviat uns i altres havien establert, quasi sense ni adonar-se'n, un lèxic bàsic d'unes quantes paraules que tots entenien, i que a poc a poc anava ampliant-se a uns pocs centenars d'elements lèxics que amb un suport gramatical mínim bastaven per entendre's en allò més essencial i sobretot útil per al contacte entre ambdós grups.
De vegades en aquests sistemes de comunicació oral, simplificats al màxim, arriben a ésser acceptats dins zones molt amples, com va ocórrer cap a les darreries de l'edat mitjana i durant el Renaixement amb l'anomenada lingua franca, o sabir, mescla d'àrab, de grec, de francès, d'occità, d'espanyol, d'italià i també de català, que durant alguns segles fou usada per navegants i comerciants dins el Mediterrani, principalment a les costes del nord d'Àfrica i a les costes de l'est de la Mediterrània.
Altres vegades les llengües s'han imposat per la força de les armes, com ho ha fet l'espanyol a Catalunya i a Amèrica.
En l'Antiguitat ja existien aquests fenòmens, amb els contactes amb el grec i el llatí amb altres llengües, així com varen fer aquesta funció l'acàdic i l'arameu ?-la llengua que parlava Jesucrist-. També es varen imposar llengües per la força de les armes, com l'àrab.
Actualment a l'Àfrica subsahariana també s'han "creat" diverses llengües franques autòctones, que fa les funcions d'intercomunicació entre els parlants de llengües diverses. El suahili, el fula, el wòlof, el fanagalo, etc. A Amèrica aquesta funció l'ha fet el quítxua, i, arreu, les grans llengües com l'anglès, l'espanyol, l'italià, el rus, el xinès, l'urdú, etc. també han fet o fan aquesta funció, si bé ara l'anglès domina tot el món, encara que sigui un anglès bàsic o proper al pidgin o crioll.
