El procés independentista que viu Catalunya no tindria sentit sense Artur Mas. Per molt que organitzin aplecs, cadenes, vies i festes, la colla de la senyora Forcadell hauria restat com una anècdota divertida. Mas és un home tossut i treballador. Això és innegable. Malgrat les dificultats, està disposat a continuar improvisant un full de ruta que no se sap on ens portarà. De moment, li serveix per mantenir-se en la presidència de la Generalitat. El dia a dia l'ha delegat als seus homes de confiança, que són els encarregats de contradir les negatives objectives de la Unió Europea i el ministre de torn del PP que surt sempre amb un discurs ranci, caspós i del segle passat.
Entretinguts amb la xerrameca de la consulta, no es parla ni de les cues de la sanitat catalana, ni de les vacances legislatives del Parlament, ni de la inacció dels consellers, ni dels casos de corrupció. Tot sembla paralitzat, esperant tres o quatre manifestacions de símbol independentista i les declaracions d'un president que sap que allò que predica és del tot estèril. Ara bé, la majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya -que viuen de les subvencions de la Generalitat- li fan la gara-gara.
I aquí pau i després glòria. Pel mig, unes eleccions europees en què a Espanya es pot apuntar la fi del bipartidisme i a Catalunya un significatiu ascens d'ERC en detriment de CiU. En aquest escenari arribarem a l'estiu i si no hi ha consulta, celebrada la xerinola de l'Onze de Setembre, Mas haurà de convocar eleccions. Serà la millor manera de veure si de debò Catalunya té un Parlament independentista. Si la suma d'ERC i CIU se situa entre els 80-90 diputats, ja es podrà declarar la independència unilateralment. Però si no superen la setantena d'escons, què farà Artur Mas? Continuarà el seu peregrinatge cap a Itaca o se n'anirà cap a casa? Això només ho sap ell i a hores d'ara potser ningú més.
Pujol tot sol havia sumat més de setanta diputats en el seu millor moment. Ara, però, CiU no arribarà ni a la quarantena, segons les enquestes. I veurem què assoleix un Junqueras que ara per ara és el líder més ben valorat. És molt difícil per a un país aconseguir grans fites si no gaudeix d'un partit polític molt fort al capdavant. I avui a Catalunya aquesta formació no hi és, malgrat la greu crisi dels socialistes. Sense una àmplia majoria absoluta, ja sigui de CiU o d'ERC, és pràcticament impossible qualsevol gran objectiu.
I a aquestes dificultats cal afegir-hi que la federació de govern pateix fortes discrepàncies quan es parla d'una possible secessió de Catalunya. Duran Lleida, abans de Setmana Santa, ja va manifestar la seva disposició a trencar amb Convergència si aquests aposten per la independència.
En un ambient com aquest, només hi guanya ERC, que és el partit amb les idees clares i que sempre ha mantingut el mateix discurs. La resta, llevat els Ciudadanos de Rivera, se situen en una posició molt incòmoda. Mentre el PSC i el PP seran en un futur testimonials, CiU pot veure's fragmentada. Malgrat tot, la forta presencia territorial de CDC li permetrà superar les dificultats. No passarà el mateix amb Unió, que serà residual. Per a un viatge com aquest en què la majoria d'actors hi perden, calia l'aposta de Mas? Aquest és el gran interrogant.
