Qui amb més autoritat cultural i gastronòmica pot parlar d'aquest tema és en Jaume Fàbrega; ell és el més documentat per escriure sobre aquestes hortalisses. Com ho va fer el 2 de novembre de l'any passat amb el títol "Albarginía: un verdura amb mala fama". El nom italià melanzana significa poma que embogeix per la presència d'alcaloides; aquest motiu provocà que els Papes de Roma durant segles prohibissin menjar-ne. Per aquest motiu fou considerada malèfica. En Fàbrega cada diumenge ens regala en el suplement Dominical del Diari de Girona una recepta a la qual cal fer cas i que em serveix molt a l'hora de cuinar. Una tasca ingent de recuperació de plats antics i de divulgació de la cuina catalana, com del litoral mediterrani. No pretenc ni puc competir amb ell de cap manera.

El meu escrit no pretén aconseguir cap qualitat gastronòmica, ja que de les albergínies de les quals parlaré són un record i un pretext per explicar el canvi substancial econòmic i sociològic que es va produir a Catalunya a principis de la dècada dels 60; un període pròsper i feliç econòmicament que coincidí amb els Plans de Desenvolupament endegats per un català, ministre de Franco, Laureano López Rodó. L'albergínia és una excusa literària per reconstruir part del passat del meu poble i de molts pobles catalans.

En la memòria col·lectiva de les persones de la meva vila, tant en els de la meva edat com en els més grans, roman el sabor inconfusible de les albergínies, que se servien fumejant en una fonda local, la Fonda de Can Reus, situada en el centre de la vila, Arbúcies, en ple carrer comercial. Actualment ja ha tancat les portes. En realitat no queda cap restaurant del meu temps de joventut, bé perquè els fills no volgueren seguir el negoci dels pares i perquè la dura crisi els ha clavat una punyalada. Gràcies a la xarxa, al Facebook, un grup de persones estem interessades a recuperar la formula secreta de la seva elaboració: com les preparaven i com les cuinaven (un servidor fa anys que la persegueixo). Una cosina molt estimada persevera amb tenacitat per trobar la recepta i aviat l'obtindrà; de segur que podrem tastar-les de nou. Haurà rescatat un verdader tresor gastronòmic puix el mèrit del restaurant fou convertir la modesta albergínia en una exquisidesa, en una menja excepcional.

El meu poble és un poble tradicionalment boletaire, fins i tot un home vivia exclusivament del comerç de les tòfones; era molt jocós i un cop que un company en el bar insistí pertinaçment a saber com ho havia fet per ensenyar al gos, li respongué que l'havia mostrat un dia de mercat, l'havia ensenyat a tota la gent. Pràcticament tothom en algun moment de llur vida s'ha endinsat al boscatge per caçar bolets i els dos més buscats i desitjats són les sabateres, que creixen a la fageda del Montseny, i els ous de reig de l'aulet, del castanyer i de la roureda. Tots els vilatans han tastat l'ou de reig i l'aprecien com un bolet d'una suavitat gustativa excel·lent, doncs bé, les albergínies que ens cruspíem a la fonda produïen la impressió que un cop a la boca assaboríem ous de reig.

Durant la dècada dels 60 corria el diner, particularment en el meu poble; la gent després de tants anys de carestia manifestava la joia de viure comprant-se coses. La pagesia havia abandonat els masos i s'havia incorporat de ple a la indústria; l'economia de subsistència o amb pocs excedents anuals finí de cop gràcies al treball dels homes en les fàbriques i les dones en el servei o en algunes fàbriques. Per primer cop a la vida econòmica de moltes famílies hi va haver superàvit. Es respirava benestar. Les carrosseries, que havien nascut per construir carruatges, vehicles de tracció animal per transportar persones i gaudien d'un merescut prestigi, estaven en plena expansió fent autocars per a companyies de cotxes de línia arreu d'Espanya fins i tot per empreses turístiques de l'estranger. Un dels millors clients era Egipte. Feia goig veure aquells autobusos tan ben dissenyats i moderns. Tothom es guanyava bé la vida, per altra banda els estrangers a l'estiu omplien totes les poblacions del litoral de la Costa Brava i alguns del poble muntaren a Lloret de Mar i Blanes petites empreses d'hostaleria o de reparació d'automòbils.

En aquest context feliç la gent es feia un fart de trastejar, no obstant era compensada amb bones setmanades, va ser llavors quan es van començar a freqüentar restaurants i els àpats quotidians variaren. El pollastre, prohibitiu abans, només reservat per a grans i poques festivitats, entrà a les llars. No era, certament, el pollastre de pagès, cada cop més difícil d'aconseguir, sinó el de granja, l'industrial, igual passà amb la carn magra de porc. Els porcs, com els pollastres, s'engreixaven en poc temps, ja no es requeria una acurada i lenta alimentació. L'alegria era abundosa i les festes del poble molt celebrades i concorregudes. Els estius per primer cop anàrem a banyar-nos a la platja. La societat rejovenia, mentre en Franco envellia; la comunitat recuperava el plaer de viure en llibertat. Actualment no ens resta quasi res d'aquell esplendor industrial, la crisi s'ha ensenyorit de tot depredant el progrés.

Les millors albergínies, tret de les del meu poble, les he menjat a Turquia, on les preparen de moltes formes. Una llegenda relata que l'albergínia cuita a la brasa en els carrers d'Istambul ocasionà el pitjor incendi que ha patit la ciutat. A l'estiu quan bufa un vent calent l'anomenen "vent d'albergínia".