L'executiva federal del PSOE no inspira als militants socialistes «autoritat ni respecte». Aquesta era l'opinió el 1999 del llavors president de la Junta d'Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, com a conseqüència de la crisi que vivia el partit després de l’històric relleu de Felipe González. La teoria del dirigent extremeny sobre «la falta d'autoritat» de l'executiva no era nova, ja que la mantenia des de pocs mesos després del congrés en el qual Felipe González va renunciar a presentar-se a la reelecció. Per a Ibarra, aquell congrés mal resolt va derivar en una ruptura permanent. D’aquella desfeta del socialisme espanyol va sortir la majoria absoluta de José Maria Aznar, la conversió en feus eterns del PP de les Balears i València o tenir esperances d’assolir el govern a Andalusia, Astúries i el País Basc.

Quinze anys després malgrat que a alguns els molesti, les paraules d’Ibarra retraten el que ara es viu al PSC de les comarques gironines. Encara que tot s’intenta analitzar des d’una òptica estrictament catalana, hi ha diversos elements que cal no perdre de vista en el context gironí.

Cal remuntar-se al congrés de Lloret de febrer de 2012, on el partit arribava amb dos fronts ja clars. En les setmanes prèvies, Juli Fernández i Pia Bosch dirimien qui dels dos seria el primer secretari. Per sorpresa de molts -no de Diari de Girona, que n'informava puntualment- al final, l’exregidor de Girona Ignasi Thió presentava batalla.

Thió es va convertir en la imatge visible a darrera hora d'un col·lectiu d'un centenar de persones que van crear el bloc d'Internet «Idees PSC Girona», on confessaven obertament estimar el socialisme i que, en la majoria dels casos, l'han viscut des de petits. Eren fills i néts de militants i simpatitzants socialistes que van protagonitzar el canvi a mitjans dels anys 70 i dels 80. Eren hereus del nadalisme, però ja cansats d’esperar.

Els suports a Thió obligaven Juli Fernández i Pia Bosch a pactar per desig exprés de Joaquim Nadal, com ell mateix admet ara públicament. El sector històric de Joaquim Nadal, Marina Geli i la mateixa Pia Bosch lamentaven l'excés d'ambició de les noves fornades socialistes que temien que s’emmirallessin en el seu propi melic i acabessin arrasant amb tot el patrimoni històric. Per contra, els renovadors afirmaven que tot eren excuses per no acabar de marxar mai.

Només per 6 vots, Juli Fernández va assolir la majoria. Al congrés de Lloret al final el guanyador Juli Fernández només va aconseguir tenir una persona de la seva estricta confiança a l'executiva. Per contra, el sector renovador, amb Thió de secretari d'Organització i Finances, va aconseguir quotes de poder importants.

Què ha passat per què ara Fernández i Bosch estiguin enfrontats i Thió es faci la foto al costat de la portaveu de Girona, reconeguda adversària interna?

En Joaquim Nadal en dóna part de les claus en la seva carta de dimissió. El congrés de Lloret es va resoldre malament i la direcció que va sortir incloïa tots els sectors però no representava ningú. El dia a dia va acabar per posar la tensió suficient perquè tot saltés pels aires en dos anys.

L’elecció d’Alex Sáez com a cap de llista al Congrés enfront de Iolanda Pineda ja va significar una ruptura. El relleu de Montse Palma estava pactat, però al final la divisió es va fer palesa en forçar a les agrupacions a escollir entre un, més pròxim Rubalcaba, o l’altra, més propera a Chacón.

Es van repetir els enfrontaments amb l’elecció dels delegats al Congrés del PSC on es marcava una línia més sobiranista o més federalista. Nadal en aquest cas, però, va deixar fer. Com a resultat de la divisió de la delegació gironina, la falta de pes en l’executiva nacional de Pere Navarro.

Com a conseqüència del debat nacional, va ser dura la tria de candidats al Parlament per evitar que Geli -vinculada a l’ala sobiranista- es convertís en cap de cartell.

La dimissió d’Ignasi Thió i Glòria Plana, alineats entre els sobiranistes en clau nacional, va acabar per trencar el grup d’Idees, que ja havia patit desercions importants, com per exemple la de l’exalcaldessa de Campdevànol, Núria López, entre d’altres.

L’últim enfrontament són les primàries de la ciutat de Girona. Nadal, Geli o Bosch són partidaris d’evitar les primàries i així ho han dit en les darreres setmanes a l’executiva de comarques gironines i també a l’assemblea de l’agrupació de Girona.

Nadal i Sáez, Bosch i Thió, Fernández i Pineda han acabat com a parelles de ball arran del seu posicionament nacional i dels successius enfrontaments interns, malgrat que cada partenaire pertanyia al bàndol contrari en el congrés de Lloret.

Els resultats electorals han acabat d’adobar l’amanida. La manca de remuntada electoral ha posat Juli Fernández en la picota com a primer secretari. Afirma que «estic legitimat des que el congrés de Lloret em va escollir. Alguns dels dimissionaris em van donar suport a mi perquè ells per si sols no tenien majoria».

Les successives derrotes no li han fet guanyar-se ni el respecte dels crítics ni tenir més reconeguda l’autoritat moral. Més aviat al contrari. Els enfrontaments han acabat amb atacs personals entre oficialistes i díscols. D’aquell mal congrés resolt a Lloret, aquesta ruptura permanent al PSC gironí.