Ara va fer cent anys, per poder inaugurar la Mancomunitat de Catalunya l'abril de 1914, un simple organisme administratiu que creà les primeres estructures d'Estat al país des de 1714, foren necessaris prolegòmens, batalles i, sobretot, la personalitat d'Enric Prat de la Riba, "seny ordenador de Catalunya", com el va denominar Eugeni d'Ors. Prat presidí el Centre Escolar Catalanista els anys 1890 i 1891, creat el 1886 com a filial del Centre Català (1882). Si al I Congrés Catalanista (1880) s'hi barallaren els apolítics de "La Renaixença" i el grup d'Almirall, en el II Congrés (1883) s'arribà a aprovar una mena de progressista Constitució de l'Estat català.

Del Centre Català, el 1886, se n'escindí el sector liberal-conservador, la Lliga de Catalunya (1887), que l'any següent presentà a la Regent un Memorial de greuges que incloïa l'autonomia de Catalunya dins la Monarquia espanyola. La campanya pel Dret català de la Lliga dugué a promoure, per part de Prat de la Riba i Domènech i Muntaner, la Unió Catalanista (UC) el 1891, de la qual fou secretari Prat. UC es reunia cada any en un indret de Catalunya per escollir els seus mandataris (Junta permanent escollida pel Consell de representants, constituït per un delegat de cadascuna de les corporacions adherides, que també escollien l'Assemblea general de delegats i que es reunien un cop l'any en indrets diferents per planificar diversos aspectes del futur de Catalunya). Així, es començà per Manresa, on es van promoure les Bases de Manresa el 1892 -més regeneracionistes que separatistes-, i es continuà per Reus (1983), on es debaté el futur de la llengua, la impremta, l'educació i les relacions internacionals de Catalunya. La tercera reunió fou a Balaguer, el 1894, on els temes a debatre foren tributs i indústria; la quarta a Olot, el 1895, on es planificaren les infraestructures de transports, temes d'urbanització, higiene i restauració de monuments i el català en les relacions públiques; la cinquena no arribà fins a 1897, justament a Girona, quan la gent ja s'havia dividit entre la menys política i la més partidària de començar a fer-ne de ple.

Així el 1899, Prat i d'altres se separaren d'Unió i conformaren el Centre Nacional Català (CNC), sota la presidència de Narcís Verdaguer i Callís. CNC i alguns membres residuals d'UC crearen el 1901 la Lliga Regionalista de Catalunya, amb el diari La Veu de Catalunya, que acabà dirigint Prat, com a portaveu. Amb la candidatura denominada "dels quatre presidents" aquell 1901 van tenir èxit a les eleccions convocades per Sagasta. Malgrat dominar l'Ajuntament barceloní, sofrir derrotes el 1903 (la coronació d'Alfons XIII fou boicotejada a Barcelona), escissions el 1904 (arran de l'estada del rei a la ciutat comtal s'escindí Esquerra Catalana) i l'oposició de Lerroux, ajudaren al triomf el 1907 de Solidaritat Catalana (1906) i serien hegemònics fins a la I Dictadura de Primo de Rivera. Durant la Setmana tràgica (1909) donarien suport a Maura.

Des de 1907, Prat de la Riba presidí la Diputació de Barcelona i creà l'Institut d'Estudis Catalans. Amb Cambó tingué una posició de força per crear un sistema de mancomunitats de províncies, cosa que se n'anà en orris amb la Setmana Tràgica. Però a partir de 1911 es pensà a reconstituir la personalitat catalana regida per una diputació única tot mancomunant les quatre diputacions catalanes, seguint la idea del diputat Manuel Folguera. No fou fàcil aconseguir el suport de les altres tres diputacions (es veia inicialment com un tempteig de centralisme barceloní), però s'aconseguí redactar el projecte a l'octubre i presentar-lo a Canalejas al desembre, el qual respongué que ni ell ni el Partit Liberal s'hi oposarien si passava per les Cortes. Cambó, a partir del març de 1912, encapçalà la defensa en l'àmbit parlamentari. S'hi oposaren conservadors, lerrouxistes i fins i tot les faccions liberals de Moret i Alcalà-Zamora, però el projecte es va aprovar a la cambra baixa l'octubre de 1912. Un mes després, Canalejas moria assassinat i el president Romanones va aturar el seu pas al Senat fins al juny del 1913. La dimissió de Romanones a l'octubre va deixar un buit de poder, les corts dissoltes i una nova paralització. A Catalunya, aleshores, es van haver d'organitzar tres "diades regionalistes", uns actes reivindicatius de caràcter popular, a Falset, Cornudella de Montsant i Santa Coloma de Queralt i també un plebiscit entre els 1.073 ajuntaments catalans sobre la llei de comunitats, amb un suport de 1.016, que representaven el 95,7% de la població. El 24 d'octubre, la Lliga Regionalista va organitzar, juntament amb els nacionalistes republicans, una "Assemblea catalana" amb presència de tots els partits catalans i una manifestació popular a Barcelona amb l'assistència de 60.000 persones.

Tres dies després va prendre possessió Eduardo Dato com a president espanyol i Prat de la Riba li va comunicar immediatament el resultat de la votació municipal. Tot seguit, els diputats regionalistes Cambó, Abadal i Duran i Ventosa es van reunir amb el ministre de Governació, per proposar-li una aprovació via decret i així evitar el risc d'aldarulls populars. Els catalans van redactar una proposta de decret; el Consell de ministres va aprovar el 18 de desembre de 1913 el reial decret que autoritzava la mancomunació de les províncies espanyoles, tot i que tan sols es va desplegar a Catalunya. El següent pas fou la promulgació del reial decret d'aprovació de l'estatut, pel qual, es regia la Mancomunitat de Catalunya, el 26 de març de 1914.

Presidida per Prat fins a la mort (1917) i, després per Puig i Cadalfalch, fou dissolta legalment per la Dictadura el 1925. El seu llegat va ser immens (i, contra el centralisme barceloní, es va començar fent obres ben vistoses a la perifèria del país, com ara les biblioteques populars a Olot i Valls el 1918). Si l'IEC presentà les Normes ortogràfiques de Fabra el 1913, el 1916 ja es va demanar la cooficialitat de la llengua catalana i la seva normalització (amb grans protestes per part de la Real Academia Española i de Romanones, que assegurà que mai no es donaria aquest reconeixement al català perquè "s'utilitzava com a emblema polític"). I el 1919 es presentà un projecte d'Estatut d'Autonomia a les Cortes (amb esbroncades contra Cambó).

D'aquest llegat imponent, quant a la construcció d'infraestructures, cal dir que es van aprofitar les planificacions de la Unió Catalanista i es projectà la xarxa de ferrocarrils catalans, les zones franques necessàries en plena I Gran guerra o les de telefonia (de 38 municipis catalans amb telèfon el 1914 es passaren a 410 el 1923!). S'impulsà el coneixement científic i cultural amb les excavacions d'Empúries o amb la recuperació del romànic pirenaic, la creació dels Serveis Gegràfic, Geològic i Meteorològic de Catalunya, la xarxa de biblioteques populars, la promoció de l'IEC, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, les Escoles Superior de Belles Arts, d'Alts Estudis Comercials, de Treball, de Bibliotecàries, Superior d'Agricultura, l'Escola Montessori, el Consell d'Investigació Pedagògica, l'Escola d'Administració local i l'Oficina d'Estudis Jurídics. Quant a assistència social, es crearen centenars de safarejos públics, s'alçà la Casa de la Maternitat a Barcelona, la de la Misericòrdia a Girona, i es dignificà l'ofici de llevadora. I moltes altres realitzacions...

"Los catalanes, de las piedras sacan panes", deien a Madrid. I sense corrupció!