El 16 de juliol de 1978 pactaren el PSC i el PSOE per anar plegats a les primeres eleccions generals del 3 de març del 1979 i a les municipals del 3 d'abril. Fou per a molts socialistes catalans un matrimoni de conveniències, per mera conjuntura política, per necessitat. Uns volien estar casats una estona, altres, tota la vida. Durant aquests anys els divorcis han estat constants, alguns molt sorollosos. La trencadissa ve del malentès de l'inici, de la fràgil relació d'equilibris amagada sota el poder; quan no hi ha càrrecs per a tothom no hi ha harmonia perquè si la pobresa entra per la porta de la casa l'amor se'n va per la finestra.
En aquells dies del mes de juliol de 1978 em trobava acampat a la Vall d'Aran amb uns amics i amigues que militaven en el PSC; el tema constant de conversa era si convenia o no que el Partit Socialista de Catalunya-Congrés de Joan Raventós i Carner i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament de Josep Pallach es fusionessin amb la Federació Catalana del PSOE. En morir Pallach, l'11 de gener de 1977, Josep Verde i Aldea, secretari general de Reagrupament, a principis del 78, va ser qui pilotà el partit tot acostant-se a Raventós i se n'assemblaren, no obstant el sector més catalanista de Reagrupament es passà a Convergència Democràtica car no es fiaven de la nau del PSC que virava en direcció al PSOE.
Les discussions entre nosaltres eren acalorades i sempre concloïen en el sentit que els dirigents del PSC no farien cap pas sense consultar les bases, és a dir, als meus amics. Un servidor els prenia el pèl dient-los: "Mentre discutim els vostres dirigents destapen ampolles de xampany celebrant el pacte amb Felipe González i l'espadatxí Alfonso Guerra". Uns estaven a favor de la fusió argumentant que el PSC evitaria que el PSOE es despenyés en el lerrouxisme i dividís Catalunya entre catalans i espanyols, a més era positiu que el PSC tingués a Madrid una ferma representació al servei de Catalunya. Els que estaven en contra afirmaven que el PSOE no respectava el ser pregon de Catalunya i sacrificava el nacionalisme català a benefici de la unitat infrangible i indestructible del Regne d'Espanya, a més el PSOE és una maquinària electoral perfecta, només l'interessa assaltar el poder; el PSOE no parla de valors, ni d'idees i no té la nostra sensibilitat ideològica, ni moral.
Un matí quan ens trobàvem en el bonic poble de Barruera vaig anar a comprar els diaris i tots en portada mostraven que a la nit anterior el PSC i el PSOE s'havien ajuntat en una relació de parella que volia ser estable. Els meus amics s'alarmaren, com dimonis no havien comptat amb ells? Telefonaren esverats per rebre informació. Després d'un debat, una noia molt disgustada afirmà que plegava del partit, no obstant qui més tenia la veu cantant imposà el seu criteri: "El PSC s'ha vist acorralat; no tenia sortida, el pacte sobtat amb el PSOE és bo i tots dos en sortirem reforçats".
El PSC va atreure en els seus orígens la burgesia progressista catalana, que havia coquetejat amb el PSUC, però acabaren passant-se al socialisme perquè això de ser comunista sonava a obrer i a dictadura estalinista. Una vulgaritat ser d'esquerres ortodoxes que obeïen al toc de xiulet de Moscou. Aquesta casta dirigent ha manat fins fa poc. Temuts més que respectats. Ínclits. Endogàmics i nepotistes. Amb respectable patrimoni tots ells. Murris dialèctics. Els únics proletaris que coneixien treballaven en empreses de la família. Professionals de prestigi, advocats, economistes, periodistes orgànics, professors d'universitat. Mentre uns penjaven cartells i omplien els mítings de gent, ells es repartien els càrrecs i res s'escapava al seu control. Des d'aquell moment que s'apropiaren de l'aparell del PSC s'atorgaren una autoritat moral i una capacitat intel·lectual i acadèmica superior a tots els altres i la impunitat de la qual gaudien amb el beneplàcit de quasi tota la premsa els permetia fer i desfer al seu caprici.
Aquestes vaques sagrades representaven el poder real dins del PSC. Amos indiscutibles del partit, ningú s'atrevia a qüestionar-los. Democràcia interna, ben poca, la disfressaven amb aparences retòriques de cara al públic. Recordo quan un notable dirigent del PSC m'explicà com elegirien el candidat a la presidència de la Generalitat: "Anirem a sopar amb en Pasqual Maragall, en Narcís Serra i l'Obiols i allà decidirem qui es presenta". Així va ser. Després, un cop tot travat, s'aprovà en una assemblea per unanimitat. Qui s'atrevia a desobeir llavors? Ningú. Igualment em ve a la memòria com fou escollida una senadora primera de llista per la circumscripció de Tarragona. El que feia les llistes s'oblidà de la quota femenina obligatòria i ja havia tancat Girona, Lleida i Barcelona, així que no li tocà més remei que telefonar a Reus, Cambrils, Salou, Tarragona ciutat, a fi que li trobessin una dona significada, millor jove, tanmateix el primordial era que la lletra inicial del ?primer cognom fos la A per així figurar com a cap de llista i sortir senadora. Així va ser.
El pacte PSC-PSOE, viciat en origen, puix que només era tacticisme electoral, evità el xoc a Catalunya entre dues formacions socialistes i s'ha anat embordint i buidant amb el pas del temps. Mentre governaven, tot rutllava; es guardaven les formes, els ambiciosos entretinguts administrant el poder i figurant i els que volien despuntar sabien que l'única manera possible era arramblar-se fidelment a un capitost i no posar mai en dubte els líders. L'unionisme del PSC no és un invent d'ara, simplement la consulta l'ha fet surar de forma descarada.
