El que el vint-i-cinc de maig s'esdevingui a Catalunya o bé alimenta la metxa a la sencera estratègia independentista o la deixa inservible a benefici d'inventari. Les enquestes anuncien que pot donar-se un resultat que maltracti CiU i escalabri Artur Mas, erigint en líder incontestable del sobiranisme a Oriol Junqueras, inopinadament sobrevingut dirigent carismàtic de la Catalunya independentista.

Les enquestes anuncien que ERC, que es presenta sense coalitzar-se amb ningú, obté unes dècimes menys que CiU. Només que la dreta nacionalista catalana va acompanyada de PNB i Coalició Canària, entre d'altres, cosa que fa que, si únicament s'atén als percentatges que s'obtenen a Catalunya, els republicans estiguin nítidament per davant. I això, en cas de concretar-se en el resultat electoral, suposa obtenir el combustible que es precisa per accelerar l'opció independentista, al contrari del que pensen al Govern central i a la seu del PSOE, on consideren que el cop de Mas l'obligarà a la reculada. A Madrid, per evitar-se la feina d'haver de redissenyar conceptes prou acreditats, es neguen a entendre el que passa a Catalunya. Res que no s'hagi esdevingut una i altra vegada en els dos últims segles d'història espanyola. Tampoc canvia la concatenació de mitges veritats i plenes falsedats de l'imaginari independentista.

Els republicans d'Esquerra emergiran de les eleccions com la força determinant del mapa polític català. Seran l'arc de volta del món nacionalista substituint una trencada CiU, en la qual Josep Antoni Duran i Lleida es prepara o bé per a la voladura de la coalició o per a la defenestració sense contemplacions d'Artur Mas i la seva subs?titució per un dirigent disposat a empassar-se sencer el gripau de la renúncia al sobiranisme. Convé saber que Convergència no és el PNB i que al País Basc no existeix una cosa semblant a ERC, sinó Bildu. Convergència no pot fer el que va protagonitzar el PNB quan va procedir a jubilar a l'il·luminat Ibarretxe i al seu pla de "relació amable" amb Espanya; tot i així el preu que va haver de pagar va ser el d'habitar quatre anys a l'oposició. La posterior rebolcada electoral de PP i PSOE al costat del retorn del PNB al poder està escrita en l'ordre lògic de les coses.

La renúncia o defenestració d'Artur Mas constitueix la implosió de CiU. Ho saben àmpliament els convergents. Artur Mas no pot, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, dir que s'ha acabat el que es donava, que ha arribat fins al límit del possible i continuar al Palau de la Generalitat. A Catalunya o hi ha referèndum el nou de novembre o hi ha eleccions plebiscitàries, l'alternativa que Duran i Lleida considera un desastre per a tots. No diu que ho serà especialment per a ell i per al seu partit, Unió, que sempre ha viscut de vampiritzar a Convergència.

La tradicional inconsistència amb la qual es maneja el Govern central cap al que passa a Catalunya, encara que hi hagi qui digui que alguna cosa es mou i que després de les eleccions s'obrirà un nou temps, passa pel citat convenciment que una derrota de Convergència farà que Artur Mas entri en raó. A això sembla encomanar-ho tot Mariano Rajoy, que s'ha penjat del còmode penjador de la legalitat constitucional per no fer res. I si substanciades les eleccions es topa amb una Catalunya en la qual és ERC la que marca els temps; amb una Convergència, encara més condicionada, i amb un president de la Generalitat amortitzat i supeditat al que decideixi el president del partit republicà? Què farà Mariano Rajoy si Artur Mas, un cop conegut el resultat de les urnes, reitera que el nou de novembre els ciutadans de Catalunya han de votar, que si arribat el dia no se'ls deixa l'alternativa que restarà serà la de les eleccions plebiscitàries?

A CiU temen tant o més que a ERC a la denominada Assemblea Nacional Catalana, una organització que no es presenta a les eleccions, com amb la boca petita, sol·licitant un preventiu perdó per si de cas ofenen, recorden esporàdicament els dirigents de la coalició governant a Catalunya. És una entitat que ha fet un parell de demostracions de força que han deixat bocabadats als partits catalans, excepte a ERC, que sap de què va la cosa, i amb un mal cos evident a PP, PSOE, també a CiU, aclaparada al ?contemplar l'envergadura del toro que ha contribuït decisivament a treure a la plaça. L'Assemblea està embrancada en la preparació d'un calendari capaç de ficar la por al cos a qualsevol. Anticipar que concentraran més d'un milió de persones a la Diagonal de Barcelona és presentar novament unes cartes credencials que no poden ser ignorades per qui ocupi el palau de la Generalitat, llevat que hagi optat pel suïcidi, que no és encara la tessitura en la qual estan CiU i Mas. ERC és conscient d'això, com no desconeix que si guanya les eleccions serà qui podrà modular, sense interferències, la pressió a la qual decideixi sotmetre l'atribolat Mas.