La situació catalana s'aproxima cada vegada més a un desenllaç perfectament previsible: la declaració unilateral d'independència. Ha considerat el Govern central aquest escenari o la ment estructuralment hamletiana de Mariano Rajoy té per absolutament impossible aquesta eventualitat? Si el fet es donés, es limitarà el Govern a presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional, cosa d'altra banca del tot absurda, encara que en absolut descartable vista la calma presidencial? Explicava Fraga Iribarne a les Corts constituents que, quan van anar a despertar de matinada el president del Consell d'Estat de França per dir-li que el president de la República (Lluís Napoleó Bonaparte) acabava de donar un "coup d'état" i que l'Exèrcit s'havia desplegat sobre París, va respondre tot seguit: "Aquest és un acte nul de ple dret". Ens dirà el mateix, tan tranquil, Rajoy quan el Parlament de Catalunya proclami la secessió?

Hi ha alguna cosa que els ciutadans aliens al món de les lleis han de saber. El suposat dret d'autodeterminació de Catalunya manca, per descomptat, de suport tant en el Dret constitucional espanyol com en el Dret internacional. Ara bé, el fet que un territori es declari independent no resulta contrari a la legalitat internacional i serà reconegut, més aviat o més tard, com a Estat sobirà per part dels altres Estats si constaten que es troba regit per un poder públic efectiu que exclogui l'autoritat de l'ordenament anterior. El reconeixement del nou Estat depèn, doncs, d'un element fàctic, no jurídic: la capacitat dels governants secessionistes per imposar-se sobre la població del territori.

Així, en definitiva, la sort de l'empresa separatista haurà de dirimir-se en una contesa entre l'Estat espanyol i els sediciosos, tenint com a testimoni expectant les nacions estrangeres. Per descomptat, pot ser que el Govern del Partit Popular decideixi no fer res, cedir terreny, contemporitzar, esperar i veure si la flamant República catalana es desgasta i fracassaÉ, és a dir, aplicar el conegut receptari de Rajoy. Però, francament, no crec que el Govern durés en aquesta circumstància més enllà de 48 hores.

La primera resposta a la proclamació unilateral d'independència es produiria en el si mateix de la societat catalana. Pot assegurar-se que el conflicte civil estaria servit i que la Generalitat de Catalunya veuria desplomar-se la seva legitimitat davant un important sector de la ciutadania, que negaria la seva obediència a les autoritats secessionistes. La confusió seria llavors enorme. Es desentendria Madrid de la sort dels catalans no separatistes, de sobte estrangers per als restants espanyols? Rajoy, fracassada la seva política d'immobilisme geològic, no tindria més remei en aquesta conjuntura que cedir el poder immediatament. El problema és a qui: no m'imagino un Govern de concentració PP-PSOE que demanés al Congrés la declaració de l'estat de setge a Catalunya i la consegüent intervenció militar per restablir l'ordre constitucional. La veritat és que desconfio dels grans partits nacionals, el patriotisme dels quals sempre s'ha evidenciat infinitament menor que el seu oportunisme electoralista, la seva completa orfenesa ètica i ideològica (estan corromputs fins a l'arrel) i la seva servitud cap als grans poders industrials i financers.

Com resulta fàcil aventurar, la secessió catalana no seria l'única: la independència d'Euskadi aniria immediatament al darrere, i tampoc seria l'últim desmembrament territorial. En suma, ens ve al damunt un cataclisme infinitament superior al del 1898, que va deixar en l'ànima espanyola tan profunda empremta d'amargor i pessimisme. És que hem d'assistir impassibles a un retrocés de cinc-cents anys?

Essent la situació actual de tanta gravetat, què s'ha de fer? La cosa més important i peremptòria és advertir als sobiranistes catalans, de manera tan clara i contundent que no els en quedi cap dubte, fins on està disposat a arribar l'Estat per preservar la Constitució i la unitat del país. No és ociós recordar que la nostra Llei Fonamental (art. 8) encarrega a les Forces Armades defensar la integritat territorial d'Espanya i l'ordenament constitucional. Certament, a les ordres del poder civil (Govern, Corts, Corona), però, i si el poder civil es revela incapaç d'afrontar el desafiament de la secessió?

En segon lloc, encara que, com acaba de reiterar el Tribunal Constitucional, propugnar la independència d'un territori és constitucionalment lícit -sempre que "l'intent de la seva consecució efectiva es realitzi en el marc dels procediments de reforma de la Constitució", el respecte a la qual "és, sempre i en tot cas, inexcusable" (Sentència 42/2014)-, no resulta, en canvi, legítim, al meu parer, preparar institucionalment la secessió amb anterioritat a la seva ratificació pel poble espanyol. A Gran Bretanya la independència d'Escòcia és conforme amb les seves normes constitucionals. No ho seria, en canvi, la independència de Catalunya sense modificar abans la nostra Constitució. Per això les actuacions de la Generalitat tendents a crear "estructures d'Estat" (com si la Comunitat Autònoma fos ja un ens sobirà) i a propiciar suports internacionals al projecte secessionista mitjançant el contacte amb Governs estrangers, atempten contra el deure de lleialtat constitucional i testimonien el clar i decidit propòsit d'arribar a la independència al marge de l'ordenament jurídic. És de lamentar que el Govern de Rajoy no sigui més bel·ligerant sobre això, i que el seu portaveu en la qüestió catalana siguiÉ el ministre d'Afers Estrangers!

Finalment, reformar la Constitució per posar-la al dia i que es pronunciïn sobre ella els qui no la van votar el 1978 em sembla de pur sentit comú. Cal oferir a la societat espanyola un projecte de convivència renovat, i això requereix posar totes les cartes sobre la taula: des dels privilegis forals basc i navarrès fins a la mateixa utilitat de cadascuna de les institucions constitucionals.

No proposo una Constitució completament nova, sinó un procés reformador per etapes, assossegat, ordenat i decidit: el que mereix una ciutadania democràticament madura.