Les successives reformes de la Seguretat Social dels últims 30 anys, de forma clara i contundent, han representat una persistent pèrdua del nivell retributiu de les pensions, una disminució important de la seva quantia i un agreujament de les condicions per accedir a la pensió de jubilació. Les raons oficials que es donen vénen avalades per una realitat social preocupant: cada cop hi menys treballadors en actiu per mantenir i generar recursos per pagar les pensions. Cada vegada, menys treballadors han de garantir les pensions de més pensionistes. En aquests moments, el drama de l'atur estructural i permanent de moltíssimes persones, la precarietat de molts treballs i les esquifides retribucions de molts altres dibuixen un negre panorama tant per al futur de les pensions, com, de forma especial, per als futurs pensionistes.

Però el tema que voldria tractar, en relació amb l'accés a la pensió de jubilació, és ben senzill: encara hi ha persones treballadores, entre 55 i 65 anys, que acrediten un historial de cotització que supera els 40 anys de treball cotitzat, circumstància que difícilment arribaran a tenir la immensa majoria dels treballadors dels nostres dies. I malgrat aquesta llarga vida laboral solen trobar-se, molts d'ells, en situacions irreversibles de pèrdua del lloc de treball per tancament o crisi de la seva empresa. És ben notori i conegut que, tot i la gran experiència acumulada, el bon fer i el seu saber, aquestes persones majors de 55 anys, sovint i de forma generalitzada, ja no tenen altra esperança que arribar, com puguin, a l'edat de jubilació. Sempre hi ha excepcions, evidentment, però precisament l'excepció confirma la regla. I quan, sense voler, aquests treballadors, aquestes treballadores, s'han d'acollir a la jubilació, abans de l'edat reglamentària, perquè han esgotat l'atur i no troben feina, es veuen maltractats i castigats, legalment, per la pèrdua d'un percentatge mínim d'un 6%, per cada any d'anticipació a l'edat reglamentària, de la pensió, justament guanyada.

No seria més just legislar amb justícia i en situacions com la descrita, prescindint de l'edat de la persona, i sempre a partir del 55 anys, reconèixer la pensió màxima corresponent a totes aquelles persones que acrediten més de 40 anys cotitzats? No seria un al·licient per incentivar el mercat del treball per facilitar llocs de treball a gent jove o de mitjana edat, que es veuen abocats a la desesperança i a l'exclusió social? Un dels principis fonamentals d'una societat socialment avançada ha de ser la solidaritat, i aquesta s'ha de fer visible amb els més necessitats i amb aquells que més han donat i contribuït amb el seu treball.