Les manifestacions del Primer de Maig, Dia Internacional dels Treballadors, no han estat multitudinàries. Tampoc les reivindicacions dels sindicats majoritaris (UGT i CCOO) incidien en la retirada de les reformes laborals i la recuperació dels drets socials esquarterats.
A Catalunya, en el Manifest unitari de la UGT i CCOO es demanava simplement més ocupació, més convenis i més salaris a la vegada que es reiterava el compromís amb el dret a decidir per donar resposta "a aquest desig de ser consultat que expressa el poble català".
Bé, els sindicats "de classe i nacionals" defensen que els "drets nacionals i drets socials són inseparables". És la mateixa argumentació de l'anomenada "esquerra nacionalista", que d'esquerra només té el nom perquè davant qualsevol dilema sempre es decanta per la qüestió nacional.
De fet, un sindicat hauria de vetllar pels interessos dels treballadors al marge de conviccions morals o nacionals que han de romandre en un segon terme. Per contra, participen en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, alineats amb el govern de CiU, que és capdavanter de les polítiques d'austeritat, i al costat de patronals com Pimec, Fepime i Cecot i les Cambres de Comerç de Catalunya.
Quina ironia! Mentre la patronal es torna global, els sindicats "nacionals" arraconen l'internacionalisme. Que tenen pa a l'ull per no copsar que l'objectiu de la consulta sobre el futur polític de Catalunya és separar-se d'Espanya? La resta són collonades i marejar la perdiu.
A sobre els líders sindicals, presoners d'un pactisme irreductible, són criticats pels empresaris que reclamen més reformes laborals i menys vagues. És a dir, els volen muts i a la gàbia.
En una etapa de crisi brutal, les organitzacions sindicals van a la baixa i, a Espanya, no enquadren més del 16% dels assalariats. Malgrat les dificultats, haurien de fomentar la solidaritat i desterrar l'individualisme per encapçalar una resposta contundent contra la precarietat laboral i l'atur perllongat.
Doncs no és així. Existeix una burocràcia sindical domesticada que frena les mobilitzacions mentre participa en tripijocs amb la patronal per conservar privilegis i prebendes. D'aquí que la decadència dels sindicats majoritaris s'agreugi amb les corrupteles que es van coneixent (ERO, cursos de formació, subvencions sense justificar...).
No obstant això, cal distingir entre sindicalistes de base i dirigents sindicals. A tall d'exemple, si els delegats oficials claudiquen a Alstom, TV3, Panrico i Coca-Cola, se'ls ha de substituir pels comitès de vaga elegits i revocables per l'assemblea dels treballadors que plantin cara a l'empresa.
Com escrivia el poeta Joan Brossa: "Prou passes endarrere, amunt la revifalla!"
