Bobbio, a De Senectute, diu que "ets el que recordes". El pas dels anys fa que cada cop valoris més els temes d'actualitat en funció de l'experiència personal. Fets recents, de tothom coneguts, porten a comentaris sobre el funcionament de la justifica. Fruit d'uns anys en què -afortunadament- he tingut contactes limitats amb la justícia, tant a nivell particular, com des d'un càrrec polític, em suggereixen uns apunts.
En principi, la complexitat de la vida moderna condueix, cada cop mes, a recórrer a la justícia. Malgrat que molts cops segurament es fa de manera innecessària. Caldria esgotar més certs tipus d'arbitratge que evitessin anar directament als tribunals. A causa d'això, la feina dels jutges augmenta enormement, i també els camps on han d'intervenir són més important. Es diu que falten jutges i personal auxiliar. Alhora, sembla que els mitjans materials de què disposen són pocs i segurament molts procediments que cal seguir són totalment depassats, fins i tot obsolets. Ve a la memòria la notícia, fa uns anys, amplament comentada a la premsa, quan un jutjat va alliberar una persona que estava sol·licitada per un altre. Quan hi ha procediments informàtics eficaços, sembla que no hi havia, desconec si ara existeix, un registre general de detinguts o processats pendents de recerca. Això fa pensar que l'Estat fa l'orni quan es tracta d'augmentar el nombre de jutges i els seus mitjans.
Hi ajuda un punt d'una lògica esclatant: Hisenda està assabentada de tot, no se'ls escapa ni una. El jutges, resultat del comentat anteriorment, no coneixen (o no coneixien) si una persona està reclamada per un altre jutjat. És lògic que a cops surti la sospita, és que no interessa?
Passant al principi, la meva experiència personal és, com deia -afortunadament-, curta. En el camp privat, fa molts anys vaig rebre un anònim en què se'm demanaven diners i que es va resoldre amb la captura (amb ferides) dels responsables, fills de bones famílies que passaven l'estiu a Llafranc. Em va portar problemes, ja que jo no vaig guardar l'escrit d'amenaces, ni tampoc me'l van demanar les forces d'ordre. Es va considerar que la reacció fou excessiva. Maldecaps, que a la fi va resoldre l'amnistia general dels "veinticinco años de paz".
Per un altre costat, un accident familiar, amb lesions greus, em va portar de nou a la justícia. Cinc any va tardar a resoldre's, convalescència inclosa, i on vaig observar una diferència enorme entre un judici portat per un jutge substitut i un posterior portat per una jutgessa de carrera. No hi havia color, ni en el tracte ni en el temps. El primer va tardar sis mesos a donar la sentència, quan ja havia arribat el titular i en el segon cas, deu dies.
Un altre aspecte viscut ha sigut en el camp polític. S'ha dit, i era una realitat en el meu temps, que hi havia una judicialització excessiva de la política local. I els que hem estat en aquest món crec que massa sovint hi hem caigut. Recordo com els primers temps d'alcalde, davant manifestacions que creia, i segurament ho eren, incorrectes, vaig intentar anar als tribunals dos cops, i sempre vaig perdre. Per altra banda, dues vegades també em van posar reclamacions judicials personals, i vaig sortir ben paat de totes dues. És un corrent, i ara vist amb anys em sembla bé, el que segueixen els jutges, donen prioritat a la llibertat d'expressió. Fugint de qüestions personals, un altre aspecte viu en política solen ser el casos, la majoria urbanístics, que acaben en procediments contenciosos administratius. Aquí, és una opinió personal, per allò viscut, s'observa una tendència favorable a les administracions públiques.
I dins el camp judicial i polític un altre aspecte, d'actualitat quasi diària, estès a tot arreu, són les actuacions per casos de corrupció, que han portat la classe política a un desprestigi total. Aquí s'observen convivències a alts nivells polítics i judicials, que potser obliguen al fet que els òrgans de control de la judicatura fossin elegits pels propis jutges i no pel poder polític. Si no es la solució del tot, ajudaria (fan por els jutges "estrella"). Una pregunta: El fiscal general ha de ser nomenat pel govern de torn? Dos punts més: A Espanya hi ha 10.000 aforats que han de ser jutjats per Tribunals Superiors o el Suprem. Ara s'hi ha afegit la Família Reial. No deixa de ser un procés entorpidor. I per últim, tornant-hi, la presencia de "jutges estrella", de noms prou coneguts, que engeguen Montesquieu i la separació de poders. Barregen magistratura i política.
Per acabar, una altra consideració sobre la justícia que em recorda un comentari que feia sovint Pla, quan deia que a l'època victoriana els jutges anaven en tren en un departament aïllat, per preservar-los del contacte amb la gent. Ara és una pura entelèquia, si bé deixant de banda que personalment poden tenir les opinions que creguin, les agrupacions actuals en base a opinions polítiques no pareixen apropiades. I sembla no existeixen a cap mes país.
