L'arribada als carrers de la propaganda electoral ha començat ja a escalfar una mica l'ambient fred que en general sempre es viu en unes eleccions europees. Són de llarg les més abstencionistes per part de l'electorat per molt que els candidats s'esforcin a enviar missatges tot cridant a la participació. En molts països d'Europa s'aprofita aquesta contesa per castigar als governs de torn i això succeeix en democràcies ben consolidades com l'alemanya o la francesa. La gent diferencia molt bé els tipus d'eleccions i saben que un vot de càstig en unes europees no fa gaire mal.

A casa nostra, caldrà veure si el PP ho pateix davant d'un PSOE força desorientat i a Catalunya si CiU continua essent el pal de paller davant dels seus socis d'ERC i un PSC en hores baixes.

Rajoy ha intentat protagonitzar aquests dies de campanya, tot esgrimint una millora econòmica que els espanyols ja comencen a notar, malgrat la xacra d'un atur que té uns nivells gairebé insuportables. El PP és una maquinària electoral on el candidat importa poc, per la qual cosa el president del Govern en aquestes eleccions vol passar una mena de revàlida, tot aprofitant la crisi de lideratge dels socialistes. Va tan confiat que fins i tot ha menystingt la presència d'un Aznar que es dedica íntegrament als seus negocis a l'estranger.

A Catalunya passa quelcom semblant. Artur Mas només parla de la consulta del 9 de novembre i que el poble serà cridat a les urnes peti qui peti i caigui qui caigui. El candidat gairebé no se'l coneix i l'examen sembla clar que és per al president de la Generalitat, atès que els d'Unió es troben en una altra òrbitra amb la tercera via que defensa Duran Lleida. Aquí l'oposició no colla massa, perquè de moment ERC juga el paper de crossa, mentre el PSC es va diluint a poc a poc. Possiblement sigui l'abstenció la gran protagonista del 25M. Els analistes hauran d'avaluar la participació que de ben segur no superarà el 50%. Serà bo veure si voten més ciutadans a Catalunya o a la resta de l'Estat espanyol.

Ni Cañete, ni Valenciano ni Tremosa són polítics que cridin gaire l'atenció de l'electorat. Resten molt llunyans i d'antuvi no semblen pas gaire capaços d'animar el personal. D'altra banda, ha sorprès el tàndem presentat per ERC, de la qual es podia esperar una mica més d'imaginació i frescor. I si els Ciutadans aconsegueixen escó, un histriònic Javier Nart és capaç de dir més bestieses que el mateix Vidal Quadras, que és el cap de llista de Vox, una mena d'escissió per la dreta del PP. De moment, però, les enquestes el deixen fora del Parlament Europeu.

Algunes emissores de ràdio catalanes ja han organitzat debats entre els candidats i no hem escoltat res de nou. Els joves del PSC i ICV vénen dels aparells dels partits, mentre els veterans d'ERC i PP exactament igual. Maragall i Fisas podrien ser ja els avis de López i Urtasun. Són polítics de generacions completaments diferents i mentre uns són polítics professionals des de fa una colla d'anys, els altres intenten afegir-se a la roda de les legislatures. Ja se sap que això de jubilar-se d'un càrrec públic costa molt i encara més d'Europa, on els eurodiputats tenen un sou i unes atencions protocol·làries molt llamineres i si no que ho preguntin el senyor Fisas, que s'hi vol retirar als setanta i escaig anys després de passar per l'Ajuntament de Barcelona, la Comunitat de Madrid i la Secretaria d'Estat d'Esports en el Govern d'Aznar.