Si un home és vilipendiat, no únicament des d'alguns canals televisius de la caverna mediàtica sinó que també veus catalanes s'hi han sumat clavant-li dures estocades, aquest home és l'Artur Mas, Honorable President de la Generalitat de Catalunya. El rancor, la incomprensió, l'enveja, la incapacitat mental, són palanques que exciten l'odi contra el seu lideratge. Mas és el timoner del vaixell que va salpar l'11 de setembre del 2012, quan una multitud engrescada va omplir els carrers de Barcelona cridant independència. Ha assumit el compromís i la responsabilitat marcat pel guió de la història i protagonitza el relat nascut en el fons del passat del poble català que ens encamina a un nou espai espiritual i polític seguint el desig d'una part considerable de la població.
Els del programa Polònia, abans de les eleccions que encimbellaren en Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat i durant els anys de govern del tripartit, s'encrueliren amb la figura d'Artur Mas. Li crearen l'estereotip d'home ortopèdic, encarcarat, contumaçment clenxinat, posturer de gestos tan abellidors com teatrals. Una aparença de candidat a ser líder a l'estil americà. L'actor que el representava per enlletgir-lo fent-lo més altiu i antipàtic feia amb la llengua un gest típic de persona golosa. Bé, tot això ja és història, nogensmenys opino que a vegades aquesta acerada autocrítica que practiquem els catalans no és més que una disfressa sado-massoquista idiota.
Hi ha politòlegs que no suporten que en Mas hagi pres la decisió escoltant un crit del poble de conduir Catalunya cap un nou horitzó. Ells voldrien que tot continués com sempre o mourien quelcom per deixar-ho tot igual. He llegit tota mena d'insults: messies, romàntic somiador, estrafolari, addicte al poder, cregut, ximple, manipulador, fins alguns dubten de la seva salut mental i com que no es presentà al Congrés espanyol quan foren a pidolar el dret a consultar-nos molts ho han aprofitaren per penjar-li la llufa de "covard". El voldrien nàufrag a l'illa de Robinson Crusoe.
Molts criticaires es basen per donar més rellevància als insults en el fet que ells estan ben informats i traslladen al diari els comentaris escoltats de persones molt properes al President Mas, noms que no citen com no defineixen les fonts misterioses on van a abeurar-se. Veuen conspiracions a l'ombra bruta i volen crear una boira de malfiança contra en Mas. Actuen igual com operava el diari ABC, que blasmava contra els seus enemics apel·lant a "fuentes bien informadas", anonimats opacs i fantasiosos. Difamacions, ressentiment.
El mèrit del president Mas és haver sabut interpretar correctament el que vol una part majoritària del poble català i haver tingut el coratge de no arronsar-se davant les pressions i fuetades que rep de tots costats. On ens portarà? De moment va en la direcció dels que guanyaren les eleccions al Parlament de Catalunya, la suma de CiU més ERC a la que també s'hi han afegit IC i la CUP. Mentre tot això passa, ERC manté una equidistància (de nou ha tornat la cèlebre equidistància) entre el govern de Mas i l'oposició d'esquerra. Oriol Junqueras, d'aspecte monacal, talment com un savi i estoic abat, vol ser president de la Generalitat, una aspiració legítima i es prepara per ser-ho si guanya les pròximes eleccions. ERC, malgrat no haver entrat en el govern, dóna suport de manera sincera i formidable al rumb de la nau comandada per Artur Mas. Ni accelera, ni frena. Sap bé quins són els esculls i actua amb prudència, igual d'encomiables les ajudes de la CUP i IC.
Artur Mas, que a vegades sembla estar massa sol, no respon a les provocacions. Fa bé. Només aconseguiria un efecte multiplicador i la tergiversació de les seves paraules. Quan no disparen contra ell, la diana, tot probablement interpretant que és més vulnerable, és la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, que forma part de la societat civil i esperona a tirar endavant el sobiranisme. Mèrit d'en Mas és la internalització del problema de Catalunya amb l'estat espanyol; ha explicat les raons històriques perquè Catalunya aspira a ser una nació de ple dret.
Es sotgen tres camins possibles: la independència d'Espanya, l'abolició de l'autonomia per ordre constitucional o la tercera via: continuar units amb un millor finançament, defensada per Unió i el PSC. La tercera via fou, però, el camí fallit del nou Estatut votat i després escapçat. Per aquest motiu, alguns dirigents de Convergència, com l'exconsellera Carme-Laura Gil, demanen la dissolució de CiU, car ja no pot seguir del bracet amb els d'Unió. Si Convergència es desmembra d'Unió perd vots de la dreta o del centre dreta i en guanya de l'esquerra o del centre esquerra? No, no en guanya, en perd.
Qui hauria dit fa cinc anys que CiU i ERC es cohesionarien en una empresa comuna acompanyats per la CUP i IC? Aquella animadversió dels dirigents d'ERC contra CiU ha estat superada perquè ara hi ha més elements d'aproximació que no de distanciament. Si ens barallem, com és habitud en la nostra terra, no ens en sortirem, ara és el moment d'anar plegats perquè la tropa que ens hostilitza és gran i forta: és tot un estat poderós que no accepta les nostres reivindicacions i les presenta com vel·leïtats adolescents, insolidàries i disgregadores. De cap manera ens deixarà marxar perquè nega la nostra capacitat de decidir i s'atorga un domini polític sobre nosaltres. Artur Mas ha pres dignament una opció política i sense el suport dels polítics i la societat civil no se'n sortirà.
