Era un gran europeista, hi creia d'una forma quasi religiosa amb una fe absoluta, rotunda. Vivíem en un país impresentable i somiàvem ser francesos, anglesos o suecs. És a dir, volíem viure en països amb democràcia i en els que hom se'n pogués sentir orgullós. Als anys vuitanta i primers noranta, quan es feia una nova llei preguntaves: i aquesta nova llei, per què la feu? Molt sovint la resposta era: perquè és el que fan a Europa. I quasi sempre era una bona llei. A poc a poc la cosa es va anar torçant, les iniciatives que venien de la UE eren preocupants fins a tornar-se, no ja preocupants, sinó desastroses i humiliants. La troica ens va dient com hem de destruir el que tant ha costat construir des de 1977. Se suposava que construíem una UE per fer uns països millors i en canvi tot el que podria suposar una millora de les condicions de vida dels europeus s'ha anorreat.

La gent ens hem sentit abandonats i traïts per les institucions europees, al punt que la participació electoral a Catalunya va ser l'any 2004 del 40% i el 2009 del 37%. Des de fa cinc anys, i vistos aquests clars resultats, algú ha fet alguna cosa per intentar que els ciutadans ens sentim més europeus? Al contrari, han fet tot el possible per destruir la sanitat i l'ensenyament públics, les pensions, etc. És més, han fet aprovar una reforma de la constitució que diu que l'any 2016 si hi ha pocs diners abans pagarem les malifetes dels bancs alemanys i francesos que les pensions als iaios. Brillant! On queda l'Europa social de Jacques Delors? Algú ho recorda? No cal ser una eminència per pensar que si la UE assegurés constitucionalment a qualsevol ciutadà europeu que hi hauria un sou mínim interprofessional, unes pensions mínimes garantides, una sanitat pública universal, una educació pública de qualitat, una Universitat gratuïta -com a Alemanya- per posar uns exemples, a les eleccions votaria més del 70% del cens.

M'agradaria que algú m'expliqués quines son les raons per les quals jo he de trempar amb aquesta Europa. I per quina raó m'he d'apassionar en anar a votar uns diputats d'un Parlament que no nomena un govern. Això és com si el Govern català, en comptes d'escollir-lo el Parlament, fos escollit pels consells comarcals titelles del Fons Monetari Internacional. Si almenys poguéssim escollir els caps de l'FMI i el BCE encara tindria alguna gràcia. Així, doncs, no és que nosaltres hàgim desertat del bells ideals de l'europeisme, sinó que ha segrestat Europa una gent tan tòtila que té pretensions d'expulsar-ne fins i tot el seu bressol: Grècia. M'esforçaré i aniré a votar la proposta que emprenyi més el Mario Draghi i l'Angela Merkel.