Escric abans de saber el resultat de les eleccions europees d'ahir, que trobaran perfectament analitzades en les pàgines pertinents del nostre diari. Les anàlisis de prospectiva, quan ja tens els resultats, poden servir per entendre millor el pas de les expectatives a les realitats. I explicar-se les raons dels encerts i les errades de pronòstic. És evident que, per a nosaltres els catalans -i per als europeus sense pa a l'ull-, les eleccions d'ahir portaven el perfum i l'aurèola del procés sobiranista català, amb un 9-N a l'horitzó de sis mesos vista.

Anem a pams a l'hora d'afrontar els resultats a la pell de brau. El 2009 PP i PSOE van sumar el 85% dels vots. Ahir pugnaven per obtenir-ne un 60%. Comprovin si els han obtingut, perquè als grans partits els han sortit renocs, que són aquells garrins que no es deixen portar a les mamelles de la truja (on va la majoria) i solen campar-se-les tot i restar una mica flèbils. Mirin quins resultats han obtingut UPyD, Vox, C's/Ciudadanos... i veuran per on han quedat esquilats els grans partits. Si afegeixen els resultats de les darreres enquestes i sondejos, veuran de quin peu calçaven i cap on s'han desviat.

Per entendre encara millor les coses, cal començar sabent que hi havia una discussió que se'ns ha furtat del tot: és bo seguir pertanyent a Europa? Que jo sàpiga, la sortida de l'euro, per aquests verals, només la postulen el tàndem Forcades-Oliveras. Vet aquí un tema sobre el qual no s'ha debatut gens. En canvi, si mirem l'horitzó europeu, les coses són força diferents: a França hi havia tot un Front Nacional disposat al retorn del franc; a Finlàndia, la facció dels Finlandesos autèntics; a Gran Bretanya, el Partit per la Indepèndència del Regne Unit (UKIP), que encara defensa la sortida de la UE; a Itàlia, l'M5S (Movimento Cinque Stelle) de Beppe Grillo i una singular Lliga Nord, tots dos enxarxats en el tema de la immigració i, si no eurofòbics, força euroescèptics; i per no parlar de la coalició grega d'esquerra radical S?riza, que fa un parell d'anys es va posar, en vots, davant de PASOK, només per darrera de Nova Democràcia. Fa una mica estrany de dir, però mirin com els ha anat a aquestes tendències extremoses arreu d'Europa... i demanem-nos si és bo o no que hi hagi un debat sobre com fer Europa i com portar-ne les relles.

Però aterrem a la pell de brau. Amb els resultats a la vista, si el PP ha perdut, s'obrirà la capsa de les incerteses, Rajoy serà culpat d'immobilitat i el dossier català es col·lapsarà més que mai. Aquesta sorprenent hipòtesi suposaria la victòria del PSOE, l'entronització de Pérez Rubalcabaad kalendas graecas i, amb ell, Elena Valenciano i Pere Navarro juntament amb la prossecució de la cançó enfadosa del federalisme i la reforma constitucional. Ara bé, aquesta hipòtesi, pressuposa, segons els entesos, que el PSC-PSOE de Pere Navarro tripliqui els vots del PP català de la Sánchez Camacho, com en els temps de Raventós, Obiols i Maragall, cosa força difícil que s'esdevingui comptant les hores baixes del PSC-PSOE i l'hemorràgia soferta de militants en aquests darrers temps.

Així les coses, resultats en mà, cal suposar que a la pell de brau haurà guanyat el PP, cosa que pot obrir l'escenari d'unes primàries socialistes amb tots els ets i uts, amb Valenciano i Navarro a la picota, i, per contra, l'afermament de Rajoy (tot i la pèrdua de vots) i el seu non far niente davant dels temes difícils, convençut que s'acaben podrint... El govern pot sortir més embravit de la victòria i, ben segur que emprarà els seus vots com a tràgales per als perdedors. Començaran aquells discursos tan suats sobre les minories que no poden impedir el caminar de les majories i es tocarà el tema de la no-sobirania de Catalunya a partir d'aquests dogals al coll dels catalans. Això suposant que no vagin a les males. (Per això, al President Mas, vagin a les bones o a les altres, li ha de resultar fàcil fer de bibelot -de don Tancredo, en diuen Ebre avall- davant de les envestides manades per un estaquirot com Rajoy.)

Perquè, desenganyem-nos, hagi passat el que hagi passat a Catalunya, és a dir, hi hagi hagut o no sorpasso d'ERC davant CiU com proclamaven els sondejos de fa vint dies (ERC guanyava CiU per una dècima), el govern espanyol llegirà els resultats com una desfeta de CiU, perquè l'única cosa que persegueix és l'enfonsament del president Mas. Hi hagi hagut els resultats que hi hagi hagut. Pensen des de la metròpoli que, amb l'ensulsiada de Mas, assolirien un escac mat al rei del sobiranisme, sense sumar els resultats dels vots sobiranistes ni comptar amb un sobiranisme cívic que prové des de baix, de la ciutadania. Com en les darreres autonòmiques, no es fixaran pas en la victòria d'ERC (seria la primera vegada després de la República), sinó sols en la baixada de CiU, sense comptar que Junqueras no en farà cap casus belli ni, encara menys, que, a la llarga, Junqueras els pot resultar més perillós que Mas. De moment, el catedràtic de Filosofia que han dut a Europa, Josep M. Terricabras, pot competir perfectament amb el molt treballador Sr. Tremosa de CiU. No ho oblidéssim: és multilingüe i germanoparlant.

A Catalunya, doncs, hagi guanyat o perdut CiU, el centre de la diana per a la metròpoli era Mas i segueix sent-ho; si cal començar converses de terceres vies a partir de demà, aquestes no es faran sense guerra bruta -clavegueres incloses (com vam comprovar en les darreres autonòmi?ques)- i sense procurar deixar bombes d'explosió retardada al si de la federació (llegeixin cants de sirena al senyor Duran Lleida, al qual caldrà molt tremp polític per no caure en temptacions en aquest moment del procés).

Tanmateix, a Catalunya no sols compta el surpasso entre ERC i CiU. Caldrà analitzar detalladament la magnitud del surpasso de CiU en relació amb el PSC-PSOE. El 2009 els socialistes aconseguiren un triomf indiscutible amb un 36% de vots i més de 13 punts de diferència respecte a CiU (i el doble que el PP català). Ara els sondejos parlaven de davallada variable i només cal veure'n el calat. I al surpasso de CiU cal afegir-hi el d'ERC. Fet i fet, potser la prioritat del PSC-PSOE no era pas de guanyar CiU o ERC sinó mantenir (i, si hagués pogut ser, augmentar) l'avantatge sobre el PP de Catalunya. Ara ja tenen els resultats per comprovar-ho.

Als dos flancs d'aquestes tres forces hegemòniques, hi havia dos partits en auge, els quals, sumats, han d'haver restar vots a les anteriors. Esquerra Unida, amb un discurs contrari a les polítiques d'austeritat, havia de pujar per força. Ciutadans, amb un advocat massmediàtic com Nart al davant, ha sabut fer una bossa de descontents amb les polítiques hispàniques i catalanes. Deien que totes dues forces depenien del seu discurs sobiranista (una a favor, l'altre en contra). Ara ja sabem si els ha beneficiat o perjudicat.