Les eleccions de diumenge van registrar una gran ensopegada dels partits majoritaris. Generalment, les conteses electorals europees les aprofita l'electorat per castigar els governs de torn, per la qual cosa els resultats no són extrapolables a unes generals, autonòmiques o municipals, malgrat que puguin marcar tendències en un futur.

L'ensorrada del PP i del PSOE ha estat majúscula. Les dues formacions han comès greus errades al llarg de la campanya electoral i a la vegada presentaren dos candidats incapaços d'engrescar la gent. Cap dels dos ha esgrimit un discurs europeu i s'han perdut en debats estèrils que no importaven ningú. Entre tots dos han perdut disset escons que se n'han anat cap a les forces minoritàries que multipliquen resultats. Des de les files populars i socialistes segur que hi haurà una profunda reflexió davant de l'amenaça del trencament del bipartidisme. Han passat d'un 80% a un 50% dels vots. Els sufragis han volat cap a IU, UPyD i a Podemos, que han recollit les adhesions de molts ciutadans que ja no confien en els partits tradicionals.

Podemos, que bàsicament agrupa els antisistema que acamparen a la Puerta del Sol de Madrid i es manifestaren a la Carrera de San Jerónimo, en quatre mesos ha estat capaç d'assolir cinc representants europeus gràcies a les noves tecnologies i a les xarxes socials. Això sí, amb un candidat que s'ha passejat a les tertúlies de totes les cadenes privades de televisió.

A Catalunya el pal de paller que representava CiU se l'ha emportat la ventada d'ERC que per primera vegada des de la transició democràtica ha guanyat unes eleccions. ERC s'ha imposat en la majoria de feus de tradició convergent i a la vegada assoleix uns bons resultats a l'àrea metropolitana de Barcelona, on CiU s'enfon?sa estrepitosament. Tot fa pensar que els republicans han recollit vots procedents de les files socialistes. Amb tot, la suma de paperetes de convergents i republicans no arriba al 50%. A Catalunya la fragmentació del vot i la davallada de CiU fa pensar que d'ara endavant ja no hi haurà una formació majoritària, per la qual cosa tard o d'hora hauran d'arribar els governs de coalició.

La nit electoral, Navarro i Camacho van posar molt d'èmfasi en la derrota de Mas, sense adonar-se que socialistes i populars avui caminen a Catalunya per un carreró estret i fosc sense sortida. Ambdues formacions tindran un test molt difícil a les properes municipals i no seria gens estrany que ben aviat assistíssim a moviments interns per aturar aquesta hemorràgia de vots que poden convertir el PSC i el PPC en partits residuals de l'arc parlamentari.

Finalment, l'abstenció. La majoria de la gent no ha anat a votar. Però no només a Catalunya i a Espanya, sinó a Europa. Què vol dir això? Molt fàcil, els ciutadans no s'hi han implicat perquè les decisions del Parlament Europeu les veuen molt llunyanes i no s'hi senten identificats. Tothom pensa que les maquinàries dels partits se'n beneficien internament i l'han convertit, en el bon sentit de la paraula, en un cementiri d'elefants o agència de col·locació Vip. Avui gairebé ningú del carrer sabria dir-nos el nom de cinc eurodiputats de la legislatura que ara acaba. Només donen senyals de vida en les campanyes electorals i així és molt difícil il·lusionar un desencisat electorat que vota més per castigar que no pas per sumar.