La Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat una sentència sobre el que els mitjans de comunicació han batejat com a "dret a l'oblit". Els fets que han donat lloc a aquesta resolució es remunten a l'any 2010, quan un ciutadà espanyol va presentar davant l'Agència Espanyola de Protecció de Dades una reclamació contra el diari La Vanguardia i contra la companyia Google ja que, quan s'introduïa el seu nom en el cèlebre cercador d'Internet, apareixien dos enllaços del diari català amb l'anunci d'una subhasta d'immobles per un embargament de la Seguretat Social derivat d'uns deutes que mantenia amb ella. Considerava el reclamant que, una vegada regularitzada la seva situació, el manteniment d'aquella informació al cercador vulnerava els seus drets. Per això s'anomena (de manera molt poc rigorosa) "dret a l'oblit" la possibilitat que algunes circumstàncies del passat puguin ser eliminades de la xarxa.

En primer lloc, cal aclarir que no existeix com a tal un "dret a l'oblit" ni en la nostra Constitució, ni en la Carta de Drets de la Unió Europea, ni en el Conveni Europeu de Drets Humans, ni en els restants tractats ratificats per Espanya. Per decidir sobre aquest tipus de conflictes, el Tribunal de la UE ha aplicat el dret a la intimitat i, en general, la normativa sobre el tractament automatitzat de dades. Per la seva part, Google argumenta que es limita a mostrar el que ja figura en altres pàgines web facilitant l'accés a una informació publicada prèviament i que, per això, no és en absolut responsable ni del contingut ni de l'exactitud de la mateixa. Per a aquesta entitat, qualsevol persona perjudicada per la difusió d'una notícia hauria de dirigir-se a la font originària de la mateixa, no a l'empresa que es limita a facilitar-hi l'accés. En aquest concret cas, el famós cercador considera que el reclamant hauria d'haver-se dirigit exclusivament a La Vanguardia perquè eliminés els seus enllaços.

No obstant això, la postura del Tribunal de la Unió Europea és ben diferent, en defensar que sigui el gestor del motor de recerques qui estigui obligat a eliminar de la llista de resultats els vincles a pàgines web que continguin les informacions de referència, fins i tot suposat que els esmentats continguts no s'esborrin prèvia o simultàniament pel mitjà de procedència i encara que la seva publicació sigui lícita en si mateixa. En conseqüència, exigeix a Google aquesta eliminació de vincles per complir el desig del perjudicat que aquestes dades s'"oblidin" al cap de cert lapse de temps.

Així exposat, l'argument de l'Alt Tribunal és fàcilment criticable. La Cort Europea assumeix que es parteix d'una publicació lícita d'informació de la font originària i reconeix la veracitat d'aquesta, però castiga la repercussió que pugui aconse?guir en el futur. Sembla, doncs, que li atorga més importància a la difusió en si que a la mateixa publicació. En el fons, està dient que no passa res si s'assabenten d'aquesta notícia veraç i penjada legalment a la xarxa un número reduït de persones però que resulta intolerable i vulnera els drets de l'afectat si són molts els assabentats. Per la mateixa regla de tres, tampoc passaria res per donar la notícia una sola vegada però resultaria intolerable de reiterar-se al llarg del temps.

Segons la meva opinió, tant la intimitat del ciutadà com altres dels seus drets es vulneraran o no en funció del contingut de la notícia, no perquè els lectors siguin molts o pocs ni perquè es difongui una o mil vegades. La magnitud de la repercussió haurà de tenir-se en compte per quantificar el dany però no per determinar si aquest dany existeix o no. Partint de la base d'una informació veraç i d'una publicació inicial lícita, castigar després per accedir-hi a través d'Internet però no per la seva introducció originària a la xarxa em sembla un exercici d'hipocresia considerable, un brindis al sol per aparentar el naixement de nous drets i l'ampliació d'altres ja existents. Ja posats, que proclamin també el dret fonamental a ser feliç, exigible prèvia demanda davant els tribunals pels qui es considerin desgraciats. No crec que resulti més difícil d'aconseguir legalment que aquest pretès "dret a l'oblit".