Cartes

eulàlia isabel rodríguez pitarque. torroella de montgrí.

En aquest moment s'està qüestionant el discurs sobre els zoològics. Alguns es pregunten si és ètic tenir animals sense llibertat dins d'un recinte. Altres dubten del seu benestar. Hi ha qui en justifica ?l'existència amb mires a la conservació de les espècies, la investigació o la divulgació. Segur que tots coincideixen en el propòsit inicial de voler protegir les espècies que hi ha. Alhora, però, els qui consideren que ja no cal crear-ne més saben que els existents no es poden desmantellar d'una forma fàcil. És en aquest sentit que caldria canviar el concepte de funcionament dels zoològics; i així, els partidaris de la renovació advoquen pels zoològics virtuals sense animals tancats. Els zoològics existents haurien de tenir els seus animals en un àmbit que s'assemblés el millor possible al seu en estat natural. Per aquest motiu, haurien de ser animals propis de cada lloc. Per contra, els zoològics actuals basen el seu interès a exhibir sobretot animals exòtics, ben allu?nyats del seu medi natural. Tornar aquests animals al seu país d'origen ara no és possible, per l'encariment del transport.

El concepte que caldria anar admetent és que si ara totes les grans ciutats se senten orgulloses de mostrar un zoo, en un futur podrien ser conegudes pel seu zoològic virtual d'animals autòctons. Abans en alguns zoos exposaven homes de races diferents, exòtiques per a ells. Així va ser fins a principis del segle XX. Els zoològics humans presentaven mostres dels pobles colonitzats. A París es van exhibir indígenes americans i a Madrid es van exposar filipins salvatges. Van desaparèixer amb la Declaració Universal dels Drets Humans (1948). Potser cal mirar què hi diu, al respecte, la Declaració dels Drets dels Animals (1977) per adaptar els zoos animals als drets dels animal.

Els 8.000 € de souÉ

joan enric carreras mercader. bellcaire d'empordà.

Avui he llegit una notícia que m'ha fet entendre moltes coses. Resulta que els parlamentaris europeus cobraran una mesada gens negligible, només 8.000 € de l'ala, i a més les dietes, és clar que suposo que només seran 12 pagues, perquè les 14 que sempre comptem els espanyols i també els catalans, que quedi clar, són unes pagues "feixistes", és l'única cosa que ningú ha repudiat.

Dit això, també he llegit que uns parlamentaris han dit que ells només cobraran menys de 2.000 €, el que no sé és on anirà a parar el diferencial, a les arques del partit? Per repartir-ho amb els altres companys que no han sortit elegits? O a Càritas? Bé, potser un dia ens ho diran, però si ens ho haguessin dit abans que aquesta era la retribució, jo també m'hi hauria apuntat, no hi ha diferència ni res de la jubilació, i això deu ser malt pagat, perquè els que estavan a les llistes tots eren polítics de segona fila, els del Parlament espanyol deu ser "més ben pagat" perquè les discusions son més fortes, i són molts més que hi volen anar, ara que, a fer què? I els que aniran a Europa? Què hi faran? A més d'escoltar les traduccions automàtiques per l'auricular? D'aquí a un temps ho sabrem... potser.

La indústria

tèxtil catalana

Francesc A. Picas. la jonquera.

La indústria tèxtil catalana en cent-cinquanta anys de producció ha sofert un fort cataclisme. En el meu llibre El tèxtil a Catalunya recordo entre altres fets i dades que el juliol de 1936 s'implantà a Catalunya la revolució anarcomarxista que usurpà i col·lectivitzà totes les indústries i perseguí a mort els fabricants, molts tècnics tèxtils i també bona gent de la classe obrera. Una ruïna econòmica i una vergonya social.

En el canvi de règim, el febrer de 1939, tornaren de l'exili els fabricants i empresaris. Recuperades les propietats usurpades, freturaren per aixecar el país de la postguerra, per damunt de les dificultats del moment. Entre les principals dificultats exteriors assenyalem la guerra europea (1939-1945) que obstaculitzava l'arribada de cotó d'ultramar. La posterior campanya contra Espanya d'alguns països d'Europa i especialment la falta de divises per la manca d'or el Banc d'Espanya. Or arrabassat pel govern republicà a l'exili i tramès a Rússia. La falta de divises dificultava la compra de màquines modernes a Suïssa per modernitzar la indústria tèxtil. Pas a pas, la indústria catalana va créixer fins al punt que els obrers tèxtils, el 1960, havien de fer hores extra per atendre les comandes. En aquells anys no hi havia crisi.

A partir dels anys noranta el tèxtil i altres indústries el comerç xinès els va arruïnar. Fou una competència il·legal. En aquells països els obrers no tenien drets socials i el cost del productes que oferien eren incompatibles. Assolaren la indústria catalana. Haurien faltat uns aranzels "socials" a la frontera i als ports que gravessin l'entrada a Espanya de productes asiàtics i elevar-los al cost equivalent a la fabricació catalana. També la crisi la causà la globalització comercial i financera que obri un nou estil d'economia i de sistema de comerç i de producció que aterrà la indústria tradicional. També es cert que a molts fills de fabricants del tèxtil de la tercera generació els va faltar l'esperit empresarial que tenien els seus avis que de res fundaren les indústries. Es tancaren fàbriques. Encara sofrim un duríssim atur.

Avui confiem que amb amplis crèdits, esperit empresarial juvenil i imaginació comercial, podrem fer renéixer la indústria amb tecnologia i disseny modern i a l'estil que la moda exigeix. Aquesta és la nostra esperança en la nova Catalunya que desitgem.