Cartes

joan coll vila. Figueres.

L'any 1714 és el de la nefasta arribada del primer Borbó, Felip V. Tres-cents anys més tard i commemorant la desfeta de Catalunya, arriba el darrer Borbó, Felip V, coincidint amb nom i data. Per fer-ho en el temps tenim assenyalada la data de la consulta per al 9N. Les proppas?sades eleccions al Parlament Eu?ropeu han donat un caire totalment diferent al mapa polític de l'Estat, que ens és molt favorable. Les màximes institucions i grans partits estan tacats d'escàndols per tots coneguts. El magistrat del Constitucional recusat per Catalunya ha de dimitir per anar begut. I així un munt de qüestions molt punyents també en un temps de fortes retallades per als ciutadans. Ara més que mai els vents bufen a favor de Catalunya en aquest any decisiu, per la qual cosa hem d'empènyer més si cal encara en les nostres reindivicacions com a poble independent.

Felip VI

joan enric carreras mercader. Bellcaire d'Empordà.

Acabo d'assabentar-me que el Rei abdica en el seu fill, i la veritat, si aquest vol ser un rei modern, del seu segle, hauria de demanar amb un referèndum si el poble hi està d'acord, per a ell seria la millor posició, i per al poble també perquè tindria el que vol. Per als catalans el seu nom ens recorda un temps dolent, quan el seu parent, en Felip V, fa fer el desastre que encara avui estem patint com a poble lliure. Crec que si vol començar bé el seu regnat, ha d'enrecordar-se del seu llinatge amb Barcelona i Girona, perquè si per un costat vol seguir una història al ser fill de qui és, perquè només és aquest el seu mèrit per poder ser Rei, haver nascut on va néixer, la veritat és que els moments que estem vivint i el fet de com és de casposa tota la monarquia hauria de ser Rei si el poble ho vol, s'han d'acabar aquests llinatges que van de pares a fills. A qui sigui el Cap de Govern li cal tenir una preparació, i potser la té, si és així encara amb més raó hauria de ser ell el primer de demanar el referèndum.

Sant Julià de Cosp, una ermita oblidada

Joan Benet Fernàndez. Girona.

A tothom li vindrà més el record de Sant Sadurní de Rotgers, una ermita recuperada per la Diputació de Barcelona, al terme de Borredà, i que es troba força més avall que Sant Julià de Cosp, la qual allà dalt isolada, oblidada i abandonada, res?ta immòbil esperant que algú se'n recordi. Ja al segle IX se'n parlava. Allà no hi arriba cap pista, només un camí banda i banda. Potser per això la Diputació de Girona no hi dedica diners. És massa lluny i ni tan sols l'Ajuntament de les Lloses es deu enrecordar que allà dalt hi ha una ermita isolada que pertany al seu terme i que les esquerdes actuals fan preveure que més tard o més d'hora sigui només un record en les imatges preses d'una ermita que es troba allà dalt, lluny de les carreteres i oblidada.

Hi ha diverses

raons perquè abdiqui el Rei

Joan Boronat Lecha. Blanes.

Una perquè vol ser recordat com el Rei que va unir els espanyols, i tal com estan les coses, no vol passar a la història com el que regnava quan es va desfer la santíssima unitat d'Espanya, és a dir, l'últim rei dels catalans. L'abdicació d'en Joan Carles I és un bon senyal que anem ben encarrilats cap a la independència de Catalunya.

Una altra raó podria ser que li fa il·lusió viure la cerimònia de coronació del seu fill com a rei, que podem imaginar que, malgrat la crisi econòmica que estem patint, haurà de ser una cosa espectacular, amb tota mena de luxes que mereix una ocasió tan singular.

Una altra raó podria ser la de crear tal confusió que provoqui un alçament popular reivindicant la república, amb la intenció de mobilitzar l'exèrcit al mínim senyal de violència, amb la qual cosa, per no perdre "las buenas costumbres españolas" Catalunya sortiria molt mal parada; s'acabaria aquesta bajanada de voler la independència, com ja vaig expressar en una carta (Diari de Girona, "El pla Rajoy", 3-2-14). En cas de manifestacions violentes, als catalans no ens convé involucrar-nos-hi, al cap i la fi, és el Rei d'Espanya, i nosaltres dintre de poc tindrem la República Catalana; deixem als altres espanyols que decideixin si volen monarquia o república. En tot cas, si la cosa quedés en no res, i haguéssim de continuar "gaudint" de la monarquia borbònica, hauríem de tenir present que en Felip no pot ser mai el sisè d'Espanya, que era en Felip I només va ser rei de Castella, va morir abans que en Ferran II, que era el rei d'Aragó, títol que va heretar el seu nét Carles. Llavors, això que en diuen "la nación española", només ha tingut quatre reis amb el nom de Felip. Així que el següent seria Felip V, us sona? Mala peça al teler.

Esmenant un oblit

Lluís Torner i Callicó. girona.

El passat mes de març, per la pèrdua de qui fou rector del Mercadal, Mn. Isidre Puigmitjà, se'ns va publicar una carta, sota el títol de "Un bon rector i un bon home" manifestant els molts bons records que va deixar a tothom qui el coneixia. Resulta que vàrem cometre un error, el d'oblidar que el seu immediat substitut no fou Mn. Modests Prats; del qual lamentàvem la malaltia que, en aquell moment, l'hi estava jugant una mala passada -tant era així que, malauradament, al cap de ben poc, se'l va emportar-. Ben involuntàriament obli?dàrem que el substitut d'aquell prime fou Mn. Àngel Sunyer, no pas l'esmentat Mn. Modest. La memòria ens va jugar una mala passada -coses de quan un es va fent gran-. Això ens ho ha vingut a recordar, ara, una persona que, a través d'una carta sense firma, ni remitent, sota el títol de "Cal explicar la història com cal", ens ha fet avinent l'errada, aprofitant per inclou?re-hi uns comentaris sobre els dos darrers mossens que no vénen al cas.

Agraïment al

CAP de Montilivi

Rosa Puig i família. girona.

Han passat uns dies i vaig assumint la falta del meu espòs, en Pere Tarrés, que ens va deixar el passat 13 de maig, una excel·lent persona, bona i honesta, tothom que el va conèixer ho pot constatar.

Però aquesta carta va adreçada a totes les persones del CAP Montilivi que el van tractar durant la seva llarga malaltia, principalment la doctora Adalid, la Tura, la Dolors Perpinyà, la Júlia (de qui espero una prompta recuperació) i la Imma, l'assistent social. A totes elles un sentiment de gratitud per la seva gran professionalitat, solidaritat i sensibilitat envers nosaltres. Van tenir molta paciència. Val la pena, encara que sigui amb aquestes línies, fer pública la gran tasca que fan els professionals sanitaris amb la seva voluntat de servei al malalt tot i els sacrificis que estem vivint tots plegats. Igualment, cal remarcar que els tres dies que vam passar a la planta de pal·liatius de l'Hospital de Santa Caterina, en tot moment ens vam sentir molt ben acompanyats. A tots gràcies pel vostre sevei exemplar.