En alguns sectors s'ha viscut com una traïció que hi hagués catalans que sortissin dilluns al carrer amb la bandera republicana, reclamant un cap d'estat democràtic per a Espanya. Avui tot el que no sigui sortir al carrer amb una senyera -què dic senyera, fins i tot això resulta sospitós-, amb una estelada, no és digne de bons catalans. Tampoc no és ben bé així, perquè un pot sortir al carrer amb la bandera soviètica, la palestina, la sahariana o la de la Creu Roja, però no amb la tricolor. Perquè la tricolor és espanyola.

Segons els nous gurus del catalanisme, res no ens ha d'importar del que passi a Espanya. Expressar una opinió sobre qualsevol tema que afecti l'estat espanyol és pecat, de fet ho és inclús l'acte de pensar-hi encara que no es manifesti, ja que de tots és sabut que també es pot pecar de pensament. No és fàcil no, ser un bon català. Has de controlar actes, pensaments, banderes, dieta, amants, llibres i viatges perquè res de tot això no tingui a veure amb Espanya.

Inútil seria intentar fer entendre a un fanàtic que la tricolor és molt més que una bandera espanyola, que representa una sèrie d'ideals ja universals, ben vigents i cada cop més en perill, això com la resistència del poble -el que sigui- a deixar-se trepitjar. Que per ella va lluitar altruïstament gent de tot el món, catalans inclosos quan encara estaven dins del món, molts dels quals van perdre la vida.

Em sorprèn molt més aquest inhibir-se del futur de l'Estat espanyol tenint en compte que no només Catalunya es troba de moment dins dins d'aquest, sinó que res no garanteix que deixi d'estar-hi, a menys que algú tingui ja la data de la consulta i, el que és més important, els seus resultats.

Queda bé cridar en favor del Tibet, de Bòsnia, d'Egipte o de Síria, però no es pot reclamar res per a Espanya. Potser hi ha por que amb un estat espanyol modern perdés força l'independentisme.