És una bona notícia o és una mala notícia l'abdicació del rei Joan Carles? Suposo que les dues coses. És una bona notícia perquè és el primer senyal inequívoc, després de diversos anys d'indiferència i passivitat gairebé suïcida, que hi ha indicis de vida intel·ligent en les altes esferes, és a dir, entre la classe dirigent que ara rep -i amb força raó- el nom despectiu de "la casta". Per primera vegada en molt temps s'ha sabut reaccionar davant d'una situació complexíssima que se n'anava de les mans. I algú, per fi, ha decidit que les coses havien de canviar, encara que sigui a la manera lampedusiana, perquè tot segueixi igual.

Però l'abdicació també és una mala notícia perquè significa que el règim que va sorgir de la Transició està malferit, o potser fins i tot ferit de mort. I fins i tot podríem dir que ha arribat massa tard, quan potser ja no queda temps suficient per rectificar tots els errors que s'han comès en aquests últims anys, que han estat molts, i no només per part de la monarquia, sinó d'una classe política que ha viscut d'esquena a la realitat i s'ha negat a emprendre els canvis que se li reclamaven. Perquè un es pregunta si l'arribada d'un nou rei serà suficient per frenar la marea de descontentament que ha anat engreixant l'irracionalisme i el populisme messiànic que s'ha instal·lat entre una gran part de la població.

Joan Carles I ha regnat durant 39 anys amb el suport de la majoria de la població, i això és un període de temps molt llarg en aquest país en què els governs llargs només s'han mantingut en el poder per l'ús de la força. Un proverbi xinès afirma que és millor viure com un gos en una època pacífica que com un home en temps d'adversitat. Qualsevol persona que no sigui un ximple o un fanàtic hauria de reconèixer que durant el seu regnat hem tingut l'estrany privilegi de viure com homes en una època pacífica. També sé que el rei ha comès errors i s'ha posat de peus a la galleda, alguns molt greus, però es miri com es miri, hem tingut el privilegi sorprenent de viure en unes condicions que hauria envejat qualsevol dels nostres avantpassats, per molt bé que els haguessin anat les coses. És cert que hi ha moltes coses que estan malament, però em pregunto què haurien donat els meus quatre avis, que van haver de viure una guerra civil i una llarga postguerra, per poder viure tota la seva vida adulta tal com l'hem viscut nosaltres. I tant de bo algú pugui dir el mateix d'aquí a 40 anys.