He sentit els arguments del PP contra la consulta catalana en emissores de ràdio i TV: Esperanza Aguirre, Montoro, Margallo i, a finals de maig, Gallardón, que es menjà sense patates la pobra presentadora de TV3. Un veritable paseíllo. S'han posat d'acord en uns mantres i canten la cançó enfadosa. Analitzem-los començant pel tercio de varas o de quites.

El primer mantra de tots és el pacte constitucional del 1978. Un triple pacte, adduïa Gallardón: generacional -amb ministres franquistes i de nova planta-, polític -de Carrillo a Blas Piñar- i territorial (Catalunya es convertí en nacionalitat i es va fer el pacte del "cafè per a tots"). El segon mantra és que vam pactar una monarquia (i això ens ho refrega?ran ara que es volia solucionar amb urgència l'abdicació del rei dels galgos i els podencos i no s'havia calculat prou la irrupció del republicanisme en plena pell de brau). Aquest doble pacte es va sacralitzar fins al punt que només permet retocar-se a si mateix a partir de l'article 168. És a dir, si es tracta del títol preliminar i de part de l'I o II, l'aprovació de 2/3 de cada cambra. (Un impossible. Pitjor: un "tràgala".) I com ho justifiquen a Catalunya? Verónica de tanteocon el capote. Doncs amb la barra d'argumentar que justament a Catalunya fou dels llocs on la mitjana de vots a favor de la Constitució fou més elevada. Chicuelina de fijación: Ser demòcrata seria fer complir la llei d'acord amb aquesta majoria catalana.... de 1978!

Certament el 6-XII-78, a Catalunya, votà el 67,7% de censats (57,9% a Espanya) el projecte de Constitució, amb un 90,4% de vots favorables (87,7% allà). Cap sorpresa: els cappares del PP s'obliden de recordar que els catalans vam votar la Constitució majoritàriament perquè els populars (aleshores Alianza Popular) propugnava el "No" o l'abstenció. La prova és que a Barcelona només hi va haver 109.530 vots en contra (a favor: 2.095.467) i a Madrid 222.638 vots en contra (només 1,8 milions de vots favorables). És a dir, els catalans vam voler una Constitució quan els populars i la dreta més rància no la volien. Capotada al morlaco. Els catalans volíem la Constitució per sentir-nos a gust en una Espanya oberta que ens prometia desenvolupar la nostra nacionalitat amb un futur ple de promeses. Ens van enganyar i ara ens la freguen pels nassos, convertida en unes reixes que ens empresonen. Puyazo en pleno morrillo. Aviat es va veure que allò de l'obertura i les esperances de futur no seria així. Cal recordar el paper galdós de Fraga en el nostre Estatut de 1979? A banda d'ajudar a ribotar el projecte de Sau, acabà abandonant la ponència de la Comissió Constitucional del Congrés que l'examinava perquè, segons ell, s'elaborava un Estatut inconstitucional! Ells i els seus que havien anat en contra de la Constitució! Nuevo puyazo por todo lo alto. I va arribar el referèndum de l'Estatutet retalladet de 1979, amb divisió d'opinions catalanes: uns pugnaven pel "sí" obert (PSC, PSUC, CDC...), d'altres per un "sí amb sordi?na" (ERC, FNC i PTC) i d'altres pel "no" o l'abstenció (BEAN, BCT, LCR...). Total, que votaren el 59,7% de ciutadans, dels quals 88,14% fa?vorablement. Quedava una petita esperan?ça. Montera en mano y solicitud del fin del castigo.

Però aquell no era pas l'Estatut delejat i aviat en vam patir les mancances. Amb aquell Estatutet perdíem un llençol a cada bugada: ens estafaven el finançament, ens munyien amb fiscalitat, ens obstruïen la immer?sió lingüística (sense mai fer públiques les balances fiscals!). I vam mirar de canviar-lo legalment el 2004. Nova redacció. Als catalans no ens guanya ningú en constància. Catalonia cavat lapidem non vi sed saepe cadendo. L'Estatut de Miravet va seguir tots els ets i uts de les legalitats. Filtres de Congrés i Senat i, de torna, l'animadversió del senyor Guerra que el volia deixar net com una patena. Fins que obtingué l'aprovació de les Cortes. Malgrat les maniobres de la Junta Electoral Central, el referèndum va tenir lloc el 18-VI-2006, poc després de l'expulsió dels membres d'ERC del Govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. Som al darrer mantra del PP: argüeixen poca participació. Obliden explicar que ERC i el PP van fer propaganda pel "no" i per l'abstenció per raons del tot contràries. Així i tot, hi va haver una participació de prop d'un 50% de ciutadans (49,41%) sobre un cens de 5.202.291, un 73,9% dels quals van votar "sí". Tercio de banderillas.

El poble havia parlat. Però el PP deia pestes de Catalunya, va fer un boicot als produc?tes catalans i alçà un recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut després de recollir quatre milions de signatures (també se n'alçaren de part del Defensor del poble -quina paradoxa!- i d'altres instàncies). Davant d'una possible sentència d'inconstitucionalitat del nos?tre Estatut, el 13-IX-2009, la vila d'Arenys de Munt va demanar a la seva població si estaria d'acord amb la independència de Cata?lunya. La consulta s'estengué com una taca d'oli amb diferents onades i participació de centenars de municipis fins a aconseguir més de 900.000 vots favorables a la secessió. De Madrid estant, ens menystenien tot i suportar seis rehiletes amb l'estelada en todo el lomo.

Mentrestant, un indigne Tribunal Constitucional -amb alguns membres amb mandat caducat- gosà retallar l'Estatut que havia referendat la ciutadania en una sentència publicada 28-VI- 2010, feta en nom del rei a partir d'una justícia emanada d'un poble (art. 117 de la Constitució), com si aquest no l'hagués referendat; massa greuges i ultratges provinents d'Espanya com per no tenir-ne el bot ple. El 10-VII-2010, s'organitzà una gran manifestació pels carrers de Barcelona encapçalada pel president Montilla contra la sentència del Tribunal Constitucional. La gent va començar a cridar: "Independència!" El pacte constitucional de 1978 es considerava trencat. Suerte de muleta en el tercio de muerte. El PP es posà el poble català per montera i Rajoy la llançà enmig de l'albero. Ai! Quedà de cara amunt! Mala sort.

Bona part de catalans va començar a prescindir d'Espanya. Derechazos, naturales con mano izquierda y remate de pecho. El 30-IV-2011 se celebrà la Conferència Nacional per l'Estat Propi, embrió de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), constituïda el 10-III-2012, organització popular, unitària, plural i demo?cràtica que té per objectiu recuperar la inde?pen?dència política de Catalunya mitjançant la constitució d'un Estat de dret, integrat a Europa. Catalunya sortí al carrer l'11-IX 2012 tornant a demanar la independència i impressionà el món amb la via catalana del 2013. S'anuncia un referèndum per al 9 de novembre. Molts constitucionalistes asseguren que cap dins la Constitució. PP i PSOE es tanquen en banda al Congrés. Nueva serie de naturales y preparación de la estocada.

Europa mira Catalunya i Espanya. L'estocada serà al natural o a la suerte contraria? El brau prepara l'envestida final. Alguacilillos, monosabios, mulilleros i areneros estan palplantats per veure com acabarà el 9 de novembre. Envestida tràgica o estocada letal? El president, mut, fa callar la banda. Vol prohibir d'acabar la lidia...? On s'ha vist mai? No s'alçurarà la plaça...? No pensa en el futur...? A l'últim segon, quan la bèstia ajunta les peülles, la monarquia fa la seva jugada: indulta el brau per evitar envestida i estocada.

(I amb la nova coronació, una torna: amnistia general i tots els corruptes a casa. Inclosos germana i cunyat.) Visca l'Ibex 35!