Partim de la base que els professionals de la política no veuen més enllà dels seus nassos electorals i que el seu sentit de l'interès general (això que en diuen patriotisme) es troba molt mediatitzat per l'afany de supervivència dins de l'aparell oligàrquic dels seus respectius partits i l'aspiració de continuïtat als seients de les institucions públiques. Després dels últims comicis europeus i l'espectacular irrupció en escena de Podem, els dirigents d'Izquierda Unida s'han posat nerviosíssims, ja que els seus bons resultats del 25 de maig han quedat entelats per l'aparició d'un fort competidor directe. Ara es tracta, doncs, de demostrar qui és més radical, si la inestable coalició de Cayo Lara (en si mateixa un misteri teològic bizantí) o el socialisme bolivarià de Pablo Iglesias. I ja que la classe obrera, fins i tot baquetejada per les crisis i la tremenda xacra de l'atur, no desenvoluparà de cap manera un paper rellevant de subjecte històric transformador i la concepció leninista del partit com a avantguarda de la revolució resulta a aquestes altures anacrònica i marciana, només queda reivindicar una nova versió del dret a decidir: el referèndum sobre Monarquia o República. Alguns sectors del PSOE, igualment inquiets amb la fulgurant entrada de Podem, també estan en aquesta ona.
Quina República vol IU: la francesa, la xinesa, la cubana, la nord-coreana, la portuguesa, la veneçolana, l'espanyola de 1931? Malgrat el seu aspecte i maneres d'home resolt i enèrgic (estil comissari polític al front de Smolensk), Cayo Lara llença pilotes fora: "Això ja es veurà". És a dir, el que importa és la forma, no la substància, la fugida cap endavant, no la solució dels problemes quotidians de la ciutadania. L'alè de Podem és tan a prop del clatell, és ja tan pròxim, que no hi ha lloc per al pensament, sinó per a l'acció. I així sembla encaminar-se IU, malgrat trobar-se subvencionada per l'erari públic, cap a la condició de força política antisistema.
Per què antisistema? És il·lícit defensar les idees republicanes? És clar que no. La Constitució pot reformar-se en la seva integritat, incloses les disposicions relatives a la Direcció de l'Estat. No obstant això, el que no es pot és pretendre imposar des del carrer, mitjançant mobilitzacions contínues, un procediment de reforma constitucional diferent del que estableix el text de la Constitució. IU i altres demanen un referèndum ja, ara mateix, fora d'aquest procediment i prescindint-ne. Propugnen, doncs, un plebiscit revolucionari, i per dissimular aquest caràcter invoquen l'article 92 de la Carta Magna, que permet sotmetre a referèndum consultiu de tots els ciutadans "les decisions polítiques d'especial transcendència". Ara bé, aquesta consulta no serveix per a la reforma constitucional, que es regeix per altres normes de la nostra Llei Fonamental. Si es vol suprimir la Corona per decisió del poble espanyol, han d'utilitzar-se els cursos de l'article 168, a través dels quals els ciutadans es pronunciarien dues vegades sobre la reforma projectada: una a l'elegir a les Corts constituents i una altra mitjançant referèndum nacional. Per què no segueix IU aquesta via? Molt senzill: perquè la sopa de lletres denominada al Congrés "Esquerra Plural" només ocupa 11 escons en aquesta Cambra de 350, i es necessita una majoria de dos terços per instaurar la República, més dos terços més al Senat.
S'ha de sortir del sistema, doncs, com han fet ja els partits nacionalistes, i apel·lar a totes les formes d'irracionalitat política. IU es troba en peu de guerra contra la Constitució, com el nacionalisme. Tots dos invoquen la democràcia enfront del Dret, establint una disjuntiva inadmissible, perquè no hi pot haver democràcia digna de tal nom sense respecte per les regles del joc polític que garanteixen la convivència civil. També resulta inacceptable, per mentidera, l'alternativa entre Monarquia i República: la verdadera disjuntiva és entre autocràcia i democràcia. És més democràtica la República d'Obiang o la de la família Castro que les Monarquies escandinaves? I quant a la Monarquia espanyola, resulta, potser, una Monarquia absoluta com la de Ferran VII? Evidentment no. La Constitució la defineix com a Monarquia parlamentària; atribueix la soberania no al Rei, sinó al poble espanyol; confereix la direcció de la política al Govern i no al monarca; i, en fi, assigna la potestat legislativa de l'Estat a les Corts Generals, no al Rei. En suma, el Rei és el titular d'una Monarquia republicana.
Sosté IU que les joves generacions, les que no van votar la Constitució el 1978, han de tenir l'oportunitat de pronunciar-se sobre la institució de la Corona. Bé, per a això hi ha el procediment de reforma constitucional: que els espanyols elegeixin a diputats i senadors republicans i la reforma es farà. Però, més enllà de barroeres demagògies, cal preguntar-se: Un poble, cada vint-i-cinc anys (l'espai d'una generació), ha de posar el comptador a zero? Llavors s'ha de donar per trencat el pacte de la Transició i obrir l'àmfora de Pandora perquè ressorgeixi la hobbesiana lluita de tots contra tots? Doncs sapigueu que així es mata l'esperança -justament l'únic que, segons el mite grec, no va sortir al món des de l'àmfora-, l'esperança de consolidar definitivament la concòrdia nacional.
Una reflexió final. Encara que el nacionalisme és intrínsecament maligne per contrari a la raó i al bé comú, les opcions d'esquerra resulten, en canvi, completament imprescindibles per a la nostra comunitat política. En aquests temps en què la crisi econòmica accentua l'abús, l'explotació i la injustícia, necessitem més que mai uns partits d'esquerra que defensin als ciutadans corrents, que som la immensa majoria. Però per això es precisa que posseeixin una ideologia fermament ancorada en sòlids valors ètics i intel·lectualment d'altura (no, per tant, el caspós i oportunista republicanisme decimonònic ni el pseudomodern i hortera anarcochavisme), així com uns líders cultes i responsables. No és, no obstant això, el cas. Quina llàstima!
