La posició oficial del sobiranisme és que la votació de dimecres al Congrés no va amb els catalans perquè tracta del rei dels espanyols, aquests veïns que un dia van ficar Catalunya al seu estat i que d'aquí a no gaire (en termes històrics) la hi deixaran de tenir, perquè marxarà després de decidir-ho en consulta o en eleccions plebiscitàries. En la pràctica, però, val la pena estar al cas de la votació i dels discursos per dues raons. Una, que la independència és una voluntat (d'una part variable de la ciutadania) però encara no una realitat, i la possibilitat que allò volgut i allò real divergeixin durant bastant temps no és gens menyspreable. L'altra, que fins i tot en cas d'encetar-se un procés de separació, el batec dominant a l'altre costat infuirà decisivament perquè sigui fàcil, positiu i beneficiós, o difícil i enormement costós per a tots plegats; també per a nosaltres. Per tant, tant el qui se senti súbdit d'aquest rei com el qui el consideri un monarca forà, farà ben fet de no perdre ni un detall de tot el cerimonial d'aquests dies i del pa que s'hi dóna.
I en el debat de dimecres es va dir una cosa interessant perquè respon al que també s'està dient a fota de la cambra. Va arribar en boca de Rosa Díez, quan la líder d'UPiD va demanar que Felip de Borbó, quan esdevingui rei amb el nom de Felip VI, impulsi la regeneració democràtica d'un país "institucionalment i socialment malferit", i va advertir que el fet successori a la prefectura de l'estat és una oportunitat per salvar la democràcia amenaçada per la corrupció, els populismes i els salvapàtries. Sobta que la que es proclama portaveu de l'exigència ciutadana de "més democràcia i de més qualitat" caigui en la contradicció de confiar la regeneració democràtica a una persona que no ha passat per les urnes i que deu el seu càrrec a l'herència familiar. Que serà rei perquè ho és el seu pare. I a qui la constitució reserva escassos poders efectius, de manera que govern i parlament poden ignorar els seus consells a l'hora de governar i legislar. D'aquí ha de venir la regeneració? No hauria de sorgir des de les institucions i des dels mecanismes democràtics, des de les bases dels partits vells i des de la irrupció dels partits nous? I tanmateix, importants sectors de les forces vives hispàniques (i catalanes!) esperen que el canvi de rei solucioni la crisi de representació institucional. Rei salvador, com fa dos-cents o tres-cents anys. Rosa Díez, que va ser socialista, potser va cantar algun cop la Internacional, que en la seva lletra original diu: "No hi ha salvadors suprems: ni Déu, ni Cèsar ni tribuns".
